Ja que hem deixat el bloc bastant abandonat durant unes setmanes per fi ens hem inspirat i ens hem posat una bona estona a escriure sobre les nostres experiències.
LES AVENTURES D’EN JOANOT I LA MARIETA
Anant a fer un tomb ens hem perdut per: Isla Negra, Reserva Nacional Altos del Lircay, Salto del Laja, Laguna del Laja, el Volcan Antuco, Temuco, Pucón, el Parque Natural Huerquehue i Puerto Saavedra.
Aquest és en resum la nostra ruta en aquests quinze dies sense descans. Però ara ve lo bo, les anècdotes.
PRIMERA PARADA: ISLA NEGRA
Carregats amb les motxilles vam anar a petar a tocar del Pacífic, estavem al costat d'aquest maravellós oceà per primer cop, compartint platja amb unes de les cases de Pablo Neruda. Allà ens esperaven, tots cremadets, uns quants amics. Vascos, valencians i canaris, amb ells vam compartir la posta de sol (que aquí es pon pel mar). Després d’acampar en una caleta solitària vam obrir un bon vinet a la llum de les espelmes.SEGONA PARADA: TALCA I RESERVA NACIONAL ALTOS DEL LIRCAY
Des de Talca vam agafar un bus vell i destrossat, dos hores de camí sense esfaltar carregats de trastos i pols fins arribar a la casa d’en Jairox (un forestal de la Reserva Nacional Altos del Lircay fan de Heroes del Silencio) des d’allà vam fer un trekking de tres dies xiruquejant amb tres yankies (molt simpàtiques) que vam conèixer en el bus, l’Aubery es marinera, Emily monitora de Kayacs i la Gwen monitora de rafting. Dins la ruta vam arribar fins el “Enladrillado”, un cim ple de roques totalment planes, com un terra enrajolat, on els natius diuen que serveix de pista d’aterratge per a ovnis, amb unes vistes difícils d’apreciar en fotos. Tot i estar a les portes de l’estiu vam poder esquiar de cul per diferents plaques de neu abans d’arribar a la Laguna Alta, de la qual diuen que es desconeix la seva profunditat i origen. Allà vam descansar i gaudir de la màxima tranquilitat enmig dels Andes.Allà vam deixar enrere les tres “gringues” i vam tornar cap a casa d’en Jairox a passar la nit amb unes butllofes de cavall als peus.
TERCERA PARADA: SALTO DEL LAJA
Complex turístic al costat d’una cascada patrocinada per Coca-Cola. Cap més comentari.
QUARTA PARADA: LAGUNA DEL LAJA I VOLCAN ANTUCO
Desolació i buidesa, solitud... Unes sensacions que contrastaven amb la bellesa que envoltava la Laguna del Laja, tonelades de pedra volcànica i petites flors liles feien imaginar que estaves trepitjant una mena de paisatge “lunar”, un paisatge molt desconegut i interessant per nosaltres. Quan ja ens pensàvem que moriríem deshidratats, uns formosos vellets ens van convidar a casa seva a fer una cerveseta i omplir la cantimplora tot parlant de Chile.Passant una de les nits més estrellades de la nostra vida ens vam llevar ben de matí per començar l’ascens al Volcan Antuco, 1500 metres de desnivell afrontant una tertera inacavable de pedres volcàniques on t’hi podies deixar els genolls fàcilment. Al cim, satisfacció de bojos i unes vistes indescriptibles, el volcà encara fumeja.
Després vam saber que era un dels volcans més difícils de pujar i que al hivern del 2005 45 soldats hi havia perdut la vida...
Aquell vespre, en pilotes al riu, vam descobrir que la morenó que teníem ens marxava en forma de merda riu aball.
CINQUENA PARADA: TEMUCO
Típica ciutat chilena, contaminació de fum, cartells fets a mà, faltes ortogràfiques i molts mapuches venent artesania i verdures. Així com qui no vol la cosa ens vam fer amics d’un pallasso retirat del Balet Nacional Chileto, mentre un artesà l’hi implantava una mapuchita a la Marieta, (però això no serveix per re!), lo important i soprenent de tots aquests dies era un artesà que ens esperava uns metres de gespa més enllà, però això ho explicarem més endavant... (k cabrooon)
Típica ciutat chilena, contaminació de fum, cartells fets a mà, faltes ortogràfiques i molts mapuches venent artesania i verdures. Així com qui no vol la cosa ens vam fer amics d’un pallasso retirat del Balet Nacional Chileto, mentre un artesà l’hi implantava una mapuchita a la Marieta, (però això no serveix per re!), lo important i soprenent de tots aquests dies era un artesà que ens esperava uns metres de gespa més enllà, però això ho explicarem més endavant... (k cabrooon)
SISENA PARADA: PUCÓN I PARQUE NACIONAL HUERQUEHUE
Per fi tornàvem a sentir la suavitat dels llençols blancs i nets després d’una bona dutxa. Pucón és una preciosa ciutat envoltada de llacs i muntanyes, destacar el volcan Villarrica, el més actiu de Chile l’última erupció del qual va ser al 72. Pucón és una mica PortAventura ja que està molt enfocat de cara al turisme i és com un poble de postal.Per no perdre la forma física vam empendre una ruta de 4 hores que vorejava uns llacs increïbles dins el parc natural de Huerquehue.
Amb les llagues endurides ens vam acomiadar de Pucón amb un bon PiscoSour (beguda típica de chile) i una suculenta parrillada.
SETENA PARADA: PUERTO SAAVEDRA
Us recordeu de l’artesà que hem comentat abans que ens esperava a la gespa de Temuco? Doncs ens va convidar a viure una de les experiències més increïbles i surreals de la nostra vida: participar en un “Novillatún”, un ritual mapuche que consisteix en demanar a la mare terra i al déu Wenumapu que els doni el que necessiten. Encara ara no som conscients del privilegi que vam tenir ja que hi ha gent que durant dècades ha intentat participar en un event així i no ho ha aconseguit.
Per començar vam anar a petar a casa de la Machi (la dona que coneix el llenguatge del món sobrenatural, en canal entre els mapuches i els cinc cels que hi ha sobre seu). Sopaipilla (pa típic chilè) i mate (beguda d’herbes) per sopar, i un llit ple de “chinches” per dormir, rodejats de gallines, porcs i gossos, no sense abans assajar la dansa ritual. Imagineu-vos: El Joanot i la Marieta amb dos branques d’un arbre especial anomenat Maki, sacsejant-los al compàs de les “trutruques”(una mena de trompeta) i el timbal de la Machi. Tot i que de seguida ens vam posar en el paper les ganes de riure no ens faltaven, erem com dos titelles manats per una dona de 80 anys, aquella Machi tenia una mirada furtiva que et despullava els pensaments, la seva serietat i fe en aquella dansa et feia endinsar-te en les sensacions que et produïen aquells sons i danses repetitives.
Entre somnis de mapuches, vam sentir la trutruca que ens despertava a les 5 del matí. Taules, cadires, olles, branques maki, sopaipilles i mate, tot a dalt d’una furgoneta suïcida que casi mata als músics de la Machi i al Joanot.
De cop ens trobàvem a dalt d’un turó al costat de l’immens pacífic tempestiu. Erem al chile del 1500 d.c. Dos espanyols envoltats de bous estirant carros plens de trastos, focs a terra bullint immenses teteres i olles plenes de carn. Àvies i joves guarnides amb ponchos negres i cintes de colors al cap, agafades per una corona de plata.
Un cop instal·lades les 12 famílies mapuches la Machi es disposava a començar la cerimònia davant una taula plena d’ofrenes a un “Rehue” (tòtems que simbolitzen els 7 nivells de la cosmovisió mapuche) sota la música dels instruments, i seguint el càntic de la Machi ja ens podeu veure allà sacsejant unes branques durant hores, hores i hores. I no estàvem pas quiets , no.
Tot seguia el seu ordre, primer dansàvem donant voltes al primer tòtem on hi havia lligada una vaca. Després marxàvem en processor cap a un altre tòtem per donar tombs seguits per genets i dos homes amb banderes. El ritual anava pujant d’intensitat igual que el temporal que s’aproximava. El moment culminant va ser quan vam arribar al tercer tòtem, situat en una petita font. Allà la Machi va llançar totes les ofrens a un petit canal ple de fang, d’allà va treure aigua tèrbola que sucada amb les branques va anar esquitxant la gent mentre parlava el mapudunfun. I de cop aquelles gotes grogues es van confondre amb un ruixat intens que a provocar l’eufòria de tots els que estaven allà presents. Feia un més que no plovia i realment les seves pregàries van semblar fer-se realitat.
Després el gran banquet sota la pluja intensa.
Una experiència que poques paraules poden expresar.
Per començar vam anar a petar a casa de la Machi (la dona que coneix el llenguatge del món sobrenatural, en canal entre els mapuches i els cinc cels que hi ha sobre seu). Sopaipilla (pa típic chilè) i mate (beguda d’herbes) per sopar, i un llit ple de “chinches” per dormir, rodejats de gallines, porcs i gossos, no sense abans assajar la dansa ritual. Imagineu-vos: El Joanot i la Marieta amb dos branques d’un arbre especial anomenat Maki, sacsejant-los al compàs de les “trutruques”(una mena de trompeta) i el timbal de la Machi. Tot i que de seguida ens vam posar en el paper les ganes de riure no ens faltaven, erem com dos titelles manats per una dona de 80 anys, aquella Machi tenia una mirada furtiva que et despullava els pensaments, la seva serietat i fe en aquella dansa et feia endinsar-te en les sensacions que et produïen aquells sons i danses repetitives.
Entre somnis de mapuches, vam sentir la trutruca que ens despertava a les 5 del matí. Taules, cadires, olles, branques maki, sopaipilles i mate, tot a dalt d’una furgoneta suïcida que casi mata als músics de la Machi i al Joanot.
De cop ens trobàvem a dalt d’un turó al costat de l’immens pacífic tempestiu. Erem al chile del 1500 d.c. Dos espanyols envoltats de bous estirant carros plens de trastos, focs a terra bullint immenses teteres i olles plenes de carn. Àvies i joves guarnides amb ponchos negres i cintes de colors al cap, agafades per una corona de plata.
Un cop instal·lades les 12 famílies mapuches la Machi es disposava a començar la cerimònia davant una taula plena d’ofrenes a un “Rehue” (tòtems que simbolitzen els 7 nivells de la cosmovisió mapuche) sota la música dels instruments, i seguint el càntic de la Machi ja ens podeu veure allà sacsejant unes branques durant hores, hores i hores. I no estàvem pas quiets , no.
Tot seguia el seu ordre, primer dansàvem donant voltes al primer tòtem on hi havia lligada una vaca. Després marxàvem en processor cap a un altre tòtem per donar tombs seguits per genets i dos homes amb banderes. El ritual anava pujant d’intensitat igual que el temporal que s’aproximava. El moment culminant va ser quan vam arribar al tercer tòtem, situat en una petita font. Allà la Machi va llançar totes les ofrens a un petit canal ple de fang, d’allà va treure aigua tèrbola que sucada amb les branques va anar esquitxant la gent mentre parlava el mapudunfun. I de cop aquelles gotes grogues es van confondre amb un ruixat intens que a provocar l’eufòria de tots els que estaven allà presents. Feia un més que no plovia i realment les seves pregàries van semblar fer-se realitat.
Després el gran banquet sota la pluja intensa.
Una experiència que poques paraules poden expresar.
PRÒXIMA ESTACIÓ: PERÚ
Bones a tots i a totes. Ja fa una semaneta que estic a Santiago de Chile i he pensat que ja era hora d'escriure una mica... Encara no sóc conscient que ja porto casi una setmaneta aquí, m'està passant el temps volant. Santiago és una ciutat de contrastos, durant la dictadura de Pinochet la diferència entre classes es va accentuar moltíssim i actualment encara pel carrer es creuen persones amb tratge i gent venent fruita amb carros i cavall. La ciutat és una mica grisa, hi ha molta contaminació i cap tipus de plà urbanístic, es barregen edificis antics entre rascacels inmensos, tot i això hi ha barris preciosos plens d'art i música, restaurants i bars... aquesta gent tenen moltíssima vida social.