Quan estávem a punt d'anar a dormir, vam sentir uns crits en una llengua estranya i coneguda a la vegada. Vam mirar per la finestra i van resultar ser l'Eneko, amic de Santiago, i l'Aritz, un amic seu. Dos bascos ben escandalosos! Com que era molt tard vam decidir quedar per esmorzar l'endemá amb ua cíndria i Humus (iogur típic del Bolson boníssim). Els nostres camins es van separar i nosaltres vam empendre el viatge més llarg de la nostra vida amb bus, 27 hores, fins a El Calafate. Un dels llocs més turístics del món i ciutat de pas per nar a visitar el Perito Moreno.
Ens vam llevar a les 5:30 per veure la sortida del sol sobre el glaciar i de pas no pagar l'entrada del parc.
El Perito Moreno és compartit entre Argentina i Chile. La part que s'observa des d'Argentina té una cara de 5 kms de llarg per 60 m d'altura. Va ser batejat amb aquest nom en honor a Francisco Moreno, creador de la Sociedad Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral del país. És una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.
És el glaciar més estable que hi ha dins els 356 glaciars que té el sud, ja que cada dia avança 2 m i una mitjana de 700 m l'any.
Mentre els rajos del sol començaven a despertar les muntanyes que abracen el glaciar, semblava acostar-se una tormenta. A la vegada que el color blau-verd es tornava un blanc intens, s'esquedarven els blocs de gel que al despendre's semblaven trons. Tot aquest espectacle únic i irrepetible el vam passar acompanyats d'un bon amic sicilià, en Dario. Un viatger empadarnit coneixedor de set llengües i que fa dotze anys que celebra el seu aniversari en diferents punts del món sense haver tornat a casa. Imagineu-vos quin personatge tan ple d'energia i d'il.lusions que transmet a tothom.
Després de tres mesos de viatge vam tornar a entrar a Chile ...Chi Chi Chi, le le le, viva Chile! OE!... per anar a visitar un dels parcs naturals més coneguts del món, el Parque Nacional Torres del Paine. El parc va ser creat el 13 de maig de 1959. L'UNESCO el va declarar Reserva de la Biosfera el 28 d'abril de 1978. El parc presenta una gran varietat d'entorns naturals: muntanyes (entre les quals destaquen el complex del Cerro Paine, el cim principal dels quals assoleix els 3.050 msnm, les Torres del Paine i les Banyes del Paine (Cuernos del Paine), valls, rius (com el riu Paine), llacs (destacant els coneguts com Grey, Pehoé, Nordenskjöld i Sarment), glaceres (Grey, Pingo, Tyndall i Geikie, pertanyents al Camp de Gel Patagònic Sud).
I vet aquí que quan estàvem arribant a Puerno Natales (poble patagònic proper al parc), de cop un tiu esprimatxat corria al costat del bus tot cridant-nos en una llengua estranya i coneguda a la vegada, a que no sabeu qui era? L'Aritz. Van arribar a la mateixa hora i destí sense haver-ho planejat. I ja ens veus, dos bascos, un sicilià i dos catalans junts en l'aventura. Visca la llibertat dels pobles i la defensa de les llengües minoritàries!
Quasi 80 kms de recorregut en tres dies i mig caminant al ritme d'un pelotari basc. El primer dia, entrenament forçat. Tres hores de pujada fins al primer campament gratuït (perquè et fan pagar per tot) carregadíssims amb el menjar per quatre dies, tendes... Un arrosset i a dormir ja que a les sis tocava diana per veure l'alba a les torres. Plugim i ventolera no ens van esgavellar una de les millors fotos del viatge. Sis hores més de valls, rius, formacions rocoses de mil colors i d'acostumar-se a beure l'aigua cristalina de tot rierol fins al següent campament. Al costat del riu i amb unes vistes a cims nevats, els mosquits ens van fer unes desenes d'anàlisi de sang. A cada àpat intentàvem menjar al màxim per treuren's pes de sobre. Tot i que la dieta no anava més enllà d'arròs, pasta, i sopes d'aquelles de pols, les nostres cames van poder aguantar set hores més del tercer dia que va culminar amb la panoràmica del Glaciar Grey, l'altre extrem del Perito a Chile. Hem de reconèixer que l'última hora vam estar a punt d'abandonar i acampar on fós, però finalment vam trobar uns israelians que omplien unes olles amb aigua, ens van donar la gran alegria de saber que el campament es trobava només a 1 minut. Quan vam arribar ens vam trobar envoltats només d'israelinans, lo qual no ens va provocar gaire alegria, un altre dia ja parlarem sobre aquests tipus de viatgers que acaben de fer el servei militar... Visca Palestina!
El quart dia de tornada fins a Puerto Natales on vam celebrar l'aniversari del Dario amb uns inmensos plats de carn per recuperar forces, davant de la cara d'espant de l'amfitrió, que per cert és vegeterià. Perdó Dario, som uns canívals.L'endemà els nostres camins es van tornar a separar amb la promesa d'una futura trobada a Europa. En el nostre cas vam continuar cap a la fi del continent, Punta Arenas, Capital de la Regió de Magallanes i Antártica Chilena, a la costa de l'estret de Magallanes. Abans de l'obertura del canal de Panamà, va ser el principal port en la navegació entre els dos oceans per evitar el naufragi al Cabo de Hornos. Això va provocar que fós una ciutat molt cosmopolita donant-li una arquitectura europea no comparable a cap altre ciutat chilena. Imagineu-vos si la gent està acostumada al fred que celebren el carnaval al juliol, en ple hivern i nevant.
Per celebrar l'aniversari dels 23 anys de la Maria, vam anar a veure Pingüins de Magallanes al mig de l'estret. La Isla Magdalena alberga 130 mil d'aquests animals simpàtics a primera vista, però si t'hi acostes massa comencen a moure el cap d'un costat a l'altre no pas per fer-te riure sino que és una senyal d'alerta que t'ataco. Ens van explicar que estaven de vacances gaudint del solet del migdia, que es passen tot el dia cridant a la femella i construint el niu d'amor perquè cada any tenen una nòvia diferent.
Per molts anys de viatges Maria!
A Punta Arenas hi ha poca cosa a fer sino vols gastar molts diners per veure la fi del continent, el que sí recomanem és visitar el cementiri on s'hi poden trobar mausoleus de colons de tot el món, que van venir aquí per l'or, les balenes, i sobretat dominar un dels passos del comerç internacional. Entre ells hi ha el conegut José Menéndez, un altre español vingut a les amèriques a carregar-se indis. Va ser un dels grans terratinents de Tierra del Fuego i un dels màxims culpables de l'extermini dels indígenes fueguinos. El més fort és que a la ciutat se'l contempla com un personatge clau en el desenvolupament de la zona, i abans de morir va cedir els seus palaus, vaixells i cementiri al municipi... si voleu saber més us deixem un link:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Men%C3%A9ndez_Men%C3%A9ndez
A la ciutat també hi ha un dels museus més importants de la patagònia, el Saleciano Maggiorino Borgtatello, que té mostres etnològiques; d'artesania nativa de les races Kaweshkar, Yámanas, Tehuelches i Onas, tots indígenes de la Patagònia; històriques; flora i fauna del sud.
Queden pocs dies de viatge i la depresió augmenta cada minut, demà agafem un vol de retorn cap a Santiago on ens espera, per sort, una festassa per curar les penes.
La vida és ara.
