Chao Paz

Abans de despedir-nos de La Paz per fi vam veure de ben aprop el cóndor, el puma i l'amaru, els tres animals sagrats dels Inkes, això si, engarjolats dins unes injustes reixes d'un zoo mal organitzat. També vam poder visitar el " valle de la luna", una vall insòlita, plena d'estalagmites de sorra grisosa. En els seus laberints ens vam perdre més d'una hora, només ens faltava l'escafandra!

Si alguna vegada us heu imaginat un mercat sense fi, aquest es troba els diumenges a la ciutat d'el Alto, s'hi poden trobar paradetes de coses inpensables, des de tatuatges a claus de diferents formes i tamanys.

Estressats del caos de La Paz, decidim encaminar-nos cap a la tercera ciutat més poblada de Bolívia, Cochabamba. No sé si us ho vam dir però des de Copacabana ens acompanyàven la Carmen, la Tamara i la Lurdes. La primera una valenciana coneguda a Chile i dues catalanes conegudes a Cuzco.

Amb elles vam descobrir una bonica ciutat colonial a tocar de la "ceja de selva" boliviana, a part de perdrens pels carrers de la ciutat intentant trobar una tenda de campanya a bon preu, al vespre vam anar a fer malavars al palau d'un dels deu homes més rics del món a principis de segle. Un tal Patiño que va arribar a posseïr un 60% de les mines d'estany del món. Voleu veure la pasta que tenia? mobles, cuadres, arquitectura... tot importat d'Europa.

Ep! que passa el dia 20? que en Joanot es fa més vellot! pels 26 anys ens vam atipar com berros menjant un "Pinche Macho", plat típic bolivià per inflar el colesterol.

L'endemà la motxilla a l'esquena altra vegada per endinsar-nos a la selva boliviana. Villa Tunari era el nostre proper destí, un poblet de carrers sense asfaltar, sostres d'uralita i gent moooolt tranquila. Vam passar la nit en un allotjament plè de gallines i insectes de tota mena que quan ens posàvem el repelent els sentíem riure. Ah, i una gegantina papallona negra que va estar amb nosaltres cantant-nos les nanes. De bon matí ens vam adentrar dins la selva, el "Parque Machia" va ser una de les grans experiències d'aquest viatge. Era un parc encarregat de rehabilitar animals silvestres que han estat maltractats per circs o particulars. La majoria dels que hi treballen són voluntaris de diferents nacionalitats. El seu treball consisteix en rebre aquests animals malmesos, per curar-los física i psicològicament. Així com estudiar la seva adaptació al medi natural per deixar-los lliures. El primer encontre va ser amb els nostres germans micos, que després d'intentar robar-nos tot el que teníem a les butxaques vam estar una bona estona jugant amb ells. Casi que ens presentem tots per voluntaris.

La visita va contiunar veient lloros i salts d'aigua. D'ossos només en vam veure un passejant pel bosc amb un voluntari, i els pumes encara els estem buscant...

La mateixa tarda ens vam despedir de les nostres companyes de viatge perquè cadascú seguia un camí diferent, a nosaltres ens esperava Sucre, capital històrica de Bolívia. Després de 15 hores de bus trepitjàvem la ciutat més vella i bella del País, la que va ser la primera capital de l'imperi español a Amèrica. D'estil totalment colonial, la ciutat es vesteix totalment de blanc i de grans balconades barroques. Carrers empedrats i patis interiors tal i com els van construïr els invasors, així com 18 esglésies que asseguren la religió catòlica.

El 24 de gener, la vigília del referèndum constitucional promogut per Evo Morales, vam visitar la casa de la llibertat, lloc on es va declarar la independència de Bolívia i on Simón de Bolívar va firmar la primera constitució i li va posar nom al país. Abans de convertir-se en el congrés va ser una de les universitats més importants del regne español, portada per jesuites. Entre cuadres, espases, banderes i medalles, vam descobrir l'origen dels vestits de les dones bolivianes. Segons ens van explicar, la pollera o faldilla i camisa típica, la porten com a rebeldia de la dona indígena cap a l'arístocràcia española, imitant la seva vestimenta, ja que abans no els hi estava permès.

En el mercat central ens vam haver de provisionar ja que ens van dir que el dimenge del referèndum no hi havia ni déu que treballés. I és cert, ni els cotxes han tret a passejar. Hem pogut disfrutar d'una ciutat més tranquila que mai.

Missió del llac del Puma i el Cuí

Després de quinze dies a la capital dels inkes, vam decidir anar a probar la beguda dels inkes, la chicha (blat fermentat), diuen que no agrada gens als turistes, i si, ho podem confirmar. Partida de Tottem la última nit al bar 7angelitos de Cuzco i despedida general.



Ens dirigíem cap a Puno, port pesquer del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món i la desena maravella natural a 3800 m d'altitud. Titikaka significa puma pedra, nosaltres encara estem buscant el sentit del nom però segons la gent de les illes flotants d'Uros, és per la forma que té el llac. Imagineu-vos la seva inmensitat, que hi ha punts des dels quals no veus la seva fi, sembla que hi puguin habitar monstres marins però només hi ha truites, que poden ser a l'all, llimona o mantega.




La visita a les seves illes, Amantani, Taquile i les Uros ens va deixar trasvalsats! Uros són illes flotants construides amb canyes del mateix llac on molts indígenes sobreviuen de la pesca. Amantaní és el paradís de la tranquilitat. No hi ha llum, ni gas, ni qualsevol cosa que s'assembli al món modern. Els seus habitants rebutgen tot allò que sigui artificial, enclavats en la naturalesa viuen i es desviuen per la terra. Cases fetes de fang, terres empedrats i sobretot gent molt amable, hospitalària, de parla pausada, l'únic que li faltava a la illa era oxigen que substituíem amb el flaire de la Muña (planta típica). No hi ha hostals per dormir i els seus habitants t'ofereixen menjar, llit i històries d'aquest indret. Les dos úniques muntanyes de la illa estan dedicades a la Pachamama i Pachatata (culte a la terra). Vam sopar a la llum de les espelmes i a les 8 al llit. El fet de no anar per agència et fa conèixer gent més interessant, a la barca vam fer amistats de Colòmbia, Brazil, EEUU, Cantàbria i Catalunya, potser algunes per llarg temps.




Un cop havent tornat a Puno vam fer un menú de 2 soles (o,50 e) i descans fins l'endemà per agafar forces per viatjar cap al seguent país, Bolívia.

Copacabana és el primer poble després de la frontera. El seu gran atractiu és el santuari de la Purificación. Però la gran afluència de turistes és perquè d'aquest poblet en surten els vaixells cap a la illa de l'estafa, també anomenada la Illa del Sol. Diuen que és on va néixer el primer Inka, Manco Kappac, i on la lluna i el sol van buscar refugi durant el gran diluvi. De tot això se n'aprofiten i en treuen un bon sou ja que t'intenten fer pagar a cada oportunitat dien-te cada cop que és a l'únic lloc on pagaràs, et sents com un bitllet amb potes enmig d'uns paratges paradisíacs. Vam pendre una Pilsen a la terrasseta de l'hostal i vam pendre un mate davant d'unes vistes indescriptibles.

L'endemà retorn cap a Copacabana i des d'allà unes tres horetes fins la capital de Bolívia, La Paz. La primera paraula que et vé al cap quan arribes en aquesta gran ciutat és Caos! no hi ha cap tipus d'ordre als carrers. Els cotxes, busos, micros, motos, es posen per on poden sense respectar senyals ni policíes. Casi tots els carrers estan plens de paradetes ambulants que ocupen les voreres i has de caminar esquivant cotxes i milers de persones. Urbanísticament també és una bogeria, cases colonials es barregen amb grans gratacels, carrers casi en ruines tocant d'avingudes comercials... Tot i la descripció anterior, és una gran experiència passar uns dies en una capital sudamericana, veure com conviu la pobresa davant de gran multinacionals, trobar paradetes de coses inimaginables, mercats negres, locals de tot tipus de menjars i música, artistes, artesans, carteristes, empresaris, indígenes... unes barreges amb molt d'encant.

Per tot arreu està replet de cartells i pintades de suport a Evo Morales, el primer president indígena de la Història, i el qual ha promolgut un referèndum el dia 25 per aprovar una nova constitució, molta gent del país (els rics) hi estan en contra... ja veurem què passarà.

Encara ens falten un parell de dies en aquesta ciutat i després continuarem el nostre trajecte cap al centre del país.

Per fi al Machu Picchu!!

Amb molta tristesa ens vam despedir dels amics de chile i ens vam encaminar en el nostre viatge cap a Perú. Un avió fins a Arica, un taxista frontera, i dos pateres amb rodes van ser les nostres vies de transport fins a Cuzco, amb unes quantes marejades pel camí incloses perquè ja us podeu imaginar com són les carreteres i busos de per aquí. Allà ens esperava la nostra gran amiga Sara, si pe chevere, ya ya. Vam arribar just el 24 per celebrar el naixement del nostre gran estimat fill de sa mare "jesusitu", juntament amb una colla de catalans que també estaven instalats a casa la Sara, va semblar casi que tornéssim a estar a la nostra terra.
Aquella nit va semblar Sant Joan, els coets sortien de totes les llars, rics i pobles celebraven aquesta festa colonial com si ignoressin l'origen d'aquesta festivitat imposada.
Cuzco, tot i estar molt enfocada al turisme, té un encant d'autenticitat, en comparació amb santiago s'ha conservat el patrimoni. L'arquitectura colonial i els indígenes omplen el casc antic de colors i vida, tot i que l'imperialisme nord americà queda reflectit en tots els establiments cusquenys, han sabut preservar la seva identitat. Mercats i més mercats a cada porta venent tot tipus d'artesania peruana.

Era un 25 de desembre que el nostre amic brasileny Richard ens va llevar per dir-nos que anriria a llegir una lectura de la missa de les 9h. Tot i la festa del dia anterior vam fer l'esforç de llevar-nos per anar a veure'l llegir a la catedral davant de centenars de peruans, molt divertit. Tot de jesusets decoraven les escales de la catedral ja que cada família porta el seu nen jesús perquè sigui venerat. I uns ballarins-saltinvanquis-indígenes-ambcaradespanyols adoraven el neng! Bon Nadal!

Tot seguit un munt d'animats balls populars peruans, van alegrar la diada mesclant tradicions indígenes amb la nostra coneguda celebració nadalenca.

Cuzco está a 3400 m d'altura. Després de superar uns primers dies de mal d'altura i de casi treure els pulmons per la boca pujant els empinats carrerons adoquinats de cuzco, vam decidir començar a visitar totes les ruines Inkes que envolten la ciutat: Q'enco, Pukapukara, Maras, Moray, Pisaq, Ollantaytambo, Saqsayguaman...Ah, i una cosa super important, les altures et provoquen gasos.Ejem...per on anàvem?

Moray va ser bruuuuutal! Vam anar a petar en un laboratori natural dels inkes. Escales circulars que estaven a mes temperatura a mesura que baixaves al cercle mes petit, tot per tenir controlat l'altura en què havien de ser plantats cada cultiu. I les salines de Maras, nascudes d'un riu salat natural, la sal de les quals alimenta a tota la població del Valle Sagrado.

Ah sí, el 27 va arribar el germà de la Marieta. Que no Joan, que va ser el 28! No t'enrecordes que tenien la panxa inflada com nens desnutrits? Amb ells ens vam posar les piles! Vam començar fent una ruta arqueológica amb caballs pansits. Semblavem la quadrilla d'en Sancho Panza- Tot i que els pobres animals esbufegaven pujant les epinades i rocoses muntanyes, ens van fer una gran ruta per les ruines que envolten Cuzco.

Cap d'any sense raïm i tots donant tombs a la plaça d'Armes, tradició? no ho sabem però diuen que dona bona sort per l'any nou per poder fer uns bons viatges.
La seguent visita era el Machu Picchu! En joanot, la Marieta, la Mireia, el Raül i la Sara van començar una ruta de tres dies per arribar-hi. Pluja, sol, sol, pluja, 5 hores per una carretera suicida amb boira i esllavissades, que et portava al primer poble envoltat de selva i zancudos. Despres de Santa Maria, va venir Santa Teresa, traspassant poblets perduts pel mig de muntanya selvàtica. Mare meva quines termes que tenia el poble de Santa Teresa! Xorros d'aigua calenta, cinc piscines i la selva a la vista amb cascada incluida.

L'endemà, de bon matí, vam començar la nostra marxa. Ens esperaven 6 hores de ruta, primer per terra aspre sota un sol abrasador que a més d'un li va deixar el clatell com un cul de mico, després vies de tren que s'endinsaven dins la selva. I entremig un suculent dinar de sopa de Quinua i Lomo Saltado, dos menjars típics, en un "garito" al costat de la via, que si treies massa el nas t'atropellava el tren. Per cert, si algú agafa canals coreans desde casa seva, que busqui documentals sobre perú, allá hi sortirem nosaltres! ens vam fer amics d'uns reporters freaks coreans que filmaven tota papallona que es movia.

Nit a Aguas Calientes i l'últim esforç per arribar a les ruines Inkes més conegudes. Realment no es pot descriure la força d'aquest indret ple de temples, governat per sacerdots, enginyers i astrònoms, ocupada només 100 anys i abandonada per defensar-se dels espanyols. És difícil d'assimilar com fa 500 anys aquella gent va ser capaç de moure pedres inmenses, les quals ara són casi impossibles d'aixecar. Waynapicchu era la segona i més dura ascenció per aconseguir la visió més espectacular d'aquelles valls que envoltaven la muntanya sagrada. D'és d'allà ens van explicar que encara queda per descobrir més de la meitat d'aquella maravella.

El tren de tornada ens va deixar tirats a mig camí, una esllavissada de pedres havia cobert la via i ens van dir que trigarien dos hores a arreglar-ho (5 hores peruanes). La solució va ser tornar a maxacar les durícies dels peus!
El dia 6 de gener en Joan Mateu Kich es va convertir en Joan mateu King... Sí, si, nens i nenes, el Joan es va converir en rei mac d'orient per un dia, en una associació que es diu Mantay. Aquesta ONG es dedica a acollir i donar un futur amb independencia, a adolescens que han sigut violades, aixi com per als seus fills. Les cares de la canalla quan rebien els regals no té preu. I la disfresa del Joan tampoc(Les fotos es poden adquirir a un modic preu de 100 soles, contacte: marieta)
i ja està...proxima estació... esperança, perque a la maria no li agafi la rabia, ja que no està vacunada.