Viatge Austral

Chimichurri a punta pala, i un quilo de carn per persona! Aquest va ser el sopar de rigor per despedir-nos del Bolson, tot fent amistat amb uns bessons argentins de la Pampa.

Quan estávem a punt d'anar a dormir, vam sentir uns crits en una llengua estranya i coneguda a la vegada. Vam mirar per la finestra i van resultar ser l'Eneko, amic de Santiago, i l'Aritz, un amic seu. Dos bascos ben escandalosos! Com que era molt tard vam decidir quedar per esmorzar l'endemá amb ua cíndria i Humus (iogur típic del Bolson boníssim). Els nostres camins es van separar i nosaltres vam empendre el viatge més llarg de la nostra vida amb bus, 27 hores, fins a El Calafate. Un dels llocs més turístics del món i ciutat de pas per nar a visitar el Perito Moreno.

Ens vam llevar a les 5:30 per veure la sortida del sol sobre el glaciar i de pas no pagar l'entrada del parc.

El Perito Moreno és compartit entre Argentina i Chile. La part que s'observa des d'Argentina té una cara de 5 kms de llarg per 60 m d'altura. Va ser batejat amb aquest nom en honor a Francisco Moreno, creador de la Sociedad Científica Argentina i actiu explorador de la zona austral del país. És una de les reserves d'aigua dolça més importants del món.

És el glaciar més estable que hi ha dins els 356 glaciars que té el sud, ja que cada dia avança 2 m i una mitjana de 700 m l'any.

Mentre els rajos del sol començaven a despertar les muntanyes que abracen el glaciar, semblava acostar-se una tormenta. A la vegada que el color blau-verd es tornava un blanc intens, s'esquedarven els blocs de gel que al despendre's semblaven trons. Tot aquest espectacle únic i irrepetible el vam passar acompanyats d'un bon amic sicilià, en Dario. Un viatger empadarnit coneixedor de set llengües i que fa dotze anys que celebra el seu aniversari en diferents punts del món sense haver tornat a casa. Imagineu-vos quin personatge tan ple d'energia i d'il.lusions que transmet a tothom.

Després de tres mesos de viatge vam tornar a entrar a Chile ...Chi Chi Chi, le le le, viva Chile! OE!... per anar a visitar un dels parcs naturals més coneguts del món, el Parque Nacional Torres del Paine. El parc va ser creat el 13 de maig de 1959. L'UNESCO el va declarar Reserva de la Biosfera el 28 d'abril de 1978. El parc presenta una gran varietat d'entorns naturals: muntanyes (entre les quals destaquen el complex del Cerro Paine, el cim principal dels quals assoleix els 3.050 msnm, les Torres del Paine i les Banyes del Paine (Cuernos del Paine), valls, rius (com el riu Paine), llacs (destacant els coneguts com Grey, Pehoé, Nordenskjöld i Sarment), glaceres (Grey, Pingo, Tyndall i Geikie, pertanyents al Camp de Gel Patagònic Sud).

I vet aquí que quan estàvem arribant a Puerno Natales (poble patagònic proper al parc), de cop un tiu esprimatxat corria al costat del bus tot cridant-nos en una llengua estranya i coneguda a la vegada, a que no sabeu qui era? L'Aritz. Van arribar a la mateixa hora i destí sense haver-ho planejat. I ja ens veus, dos bascos, un sicilià i dos catalans junts en l'aventura. Visca la llibertat dels pobles i la defensa de les llengües minoritàries!

Quasi 80 kms de recorregut en tres dies i mig caminant al ritme d'un pelotari basc. El primer dia, entrenament forçat. Tres hores de pujada fins al primer campament gratuït (perquè et fan pagar per tot) carregadíssims amb el menjar per quatre dies, tendes... Un arrosset i a dormir ja que a les sis tocava diana per veure l'alba a les torres. Plugim i ventolera no ens van esgavellar una de les millors fotos del viatge. Sis hores més de valls, rius, formacions rocoses de mil colors i d'acostumar-se a beure l'aigua cristalina de tot rierol fins al següent campament. Al costat del riu i amb unes vistes a cims nevats, els mosquits ens van fer unes desenes d'anàlisi de sang. A cada àpat intentàvem menjar al màxim per treuren's pes de sobre. Tot i que la dieta no anava més enllà d'arròs, pasta, i sopes d'aquelles de pols, les nostres cames van poder aguantar set hores més del tercer dia que va culminar amb la panoràmica del Glaciar Grey, l'altre extrem del Perito a Chile. Hem de reconèixer que l'última hora vam estar a punt d'abandonar i acampar on fós, però finalment vam trobar uns israelians que omplien unes olles amb aigua, ens van donar la gran alegria de saber que el campament es trobava només a 1 minut. Quan vam arribar ens vam trobar envoltats només d'israelinans, lo qual no ens va provocar gaire alegria, un altre dia ja parlarem sobre aquests tipus de viatgers que acaben de fer el servei militar... Visca Palestina!

El quart dia de tornada fins a Puerto Natales on vam celebrar l'aniversari del Dario amb uns inmensos plats de carn per recuperar forces, davant de la cara d'espant de l'amfitrió, que per cert és vegeterià. Perdó Dario, som uns canívals.L'endemà els nostres camins es van tornar a separar amb la promesa d'una futura trobada a Europa. En el nostre cas vam continuar cap a la fi del continent, Punta Arenas, Capital de la Regió de Magallanes i Antártica Chilena, a la costa de l'estret de Magallanes. Abans de l'obertura del canal de Panamà, va ser el principal port en la navegació entre els dos oceans per evitar el naufragi al Cabo de Hornos. Això va provocar que fós una ciutat molt cosmopolita donant-li una arquitectura europea no comparable a cap altre ciutat chilena. Imagineu-vos si la gent està acostumada al fred que celebren el carnaval al juliol, en ple hivern i nevant.

Per celebrar l'aniversari dels 23 anys de la Maria, vam anar a veure Pingüins de Magallanes al mig de l'estret. La Isla Magdalena alberga 130 mil d'aquests animals simpàtics a primera vista, però si t'hi acostes massa comencen a moure el cap d'un costat a l'altre no pas per fer-te riure sino que és una senyal d'alerta que t'ataco. Ens van explicar que estaven de vacances gaudint del solet del migdia, que es passen tot el dia cridant a la femella i construint el niu d'amor perquè cada any tenen una nòvia diferent.

Per molts anys de viatges Maria!

A Punta Arenas hi ha poca cosa a fer sino vols gastar molts diners per veure la fi del continent, el que sí recomanem és visitar el cementiri on s'hi poden trobar mausoleus de colons de tot el món, que van venir aquí per l'or, les balenes, i sobretat dominar un dels passos del comerç internacional. Entre ells hi ha el conegut José Menéndez, un altre español vingut a les amèriques a carregar-se indis. Va ser un dels grans terratinents de Tierra del Fuego i un dels màxims culpables de l'extermini dels indígenes fueguinos. El més fort és que a la ciutat se'l contempla com un personatge clau en el desenvolupament de la zona, i abans de morir va cedir els seus palaus, vaixells i cementiri al municipi... si voleu saber més us deixem un link:
http://es.wikipedia.org/wiki/Jos%C3%A9_Mar%C3%ADa_Men%C3%A9ndez_Men%C3%A9ndez

A la ciutat també hi ha un dels museus més importants de la patagònia, el Saleciano Maggiorino Borgtatello, que té mostres etnològiques; d'artesania nativa de les races Kaweshkar, Yámanas, Tehuelches i Onas, tots indígenes de la Patagònia; històriques; flora i fauna del sud.

Queden pocs dies de viatge i la depresió augmenta cada minut, demà agafem un vol de retorn cap a Santiago on ens espera, per sort, una festassa per curar les penes.

La vida és ara.

Pels deserts d'aigua freda

Els dos últims dies a la capital argentina els vam passar sota l'aigua, però molt ben acompanyats. La Soledad i el Matias, que els vam conèixer a Purmamarca, ens van portar a una fira d'antiguitats i a fer unes copes després d'una ruta amb cotxe per tot Buenos Aires.




De pura casualitat, caminant sota la pluja ens vam refugiar sota un portal que va resultar ser el casal català de Buenos Aires. On el teatre porta el nom de l'actriu Margarita Xirgu. Vam prendre un cafè tot fent memòria de la nostra terra.



Un bon tall de Matambre (una part de la vedella molt fina i molt tendre) recobert amb formatge i tomàquet, va ser el nostre sopar de despedida amb la parella que ens va acollir durant la nostra estada a la ciutat. El vam disfrutar sota els alls penjats d'un restaurant conegut per ser punt de trobada d'artistes Porteños com Carlos Gardel. Un local ben popular de menjars típics i beuratges a l'engròs acompanyats d'un bon tango.



Ens esperaven 18 hores de bus per la Pampa, una plana infinita de cultius i vaques, fins a Bariloche, el principi de la Patagònia. Vam passar del caos de la ciutat al silenci dels boscos natius.



Vam anar a petar en un alberg plè de "motxilleros" que perseguien el mateix que nosaltres, perdre's en la inmensitat de la regió dels llacs. Bariloche descansa en una punta del llac Nahuel Huapi, amb 400 i pico mentres de profunditat i amb una aigua cristalina. Hi ha varies especies de mamífers que habiten el Parc. Entre les espècies autòctones es poden trobar: puma, pudu, monito de monte, zorro colorado i zorro gris chico, i moltes espècies de roedors. Altres espècies del grup són el huemul i el huillín, ambdós en perill d'extinció.

Us posem algunes fotos des d'un mirador que vam pujar el primer dia d'estada al poble, realment espectacular!

Al centre del llac hi trobem la Illa Victòria, on vam passar una de les nits més estrellades de la nostra història, després de disfrutar d'un "asado" argentí. Allà ens hi va portar l'encarregat de l'hostal Elefante Suizo, amb una barqueta a motor junt amb uns italians, uns xilens i unes galeses. Primer vam parar a un extrem de la illa on podies veure les tonalitats de blau de les profunditats. I després de tenir unes vistes impresionants del cim nevat cerro Tronador des del mig del llac, vam arribar a la cala solitària on vam plantar les tendes i ens vam banyar a les aigües congelades del llac, on els troncs enfosats d'arbres centenaris es convertien en monstres marins.




Ens vam perdre pel mig del bosc per arribar a divisar alguna ombra de cèrbol, però van esperar fins la nit, quan tothom ja dormia, per apropar-se al foc que haviem deixat encès. Un dels companys, entre somnis de cèrbols, es va despertar a un pam del nas d'un d'ells. Quin sustuuu!Nosaltres, l'endemà, vam poder comprovar que havien estat al voltant nostre per les petjades i excrements.

L'endemà, després d'un nou tram navegant, vam anar fins a la península Quetrihué on hi ha el "Parque Nacional Bosque de Arrayanes". Si algú de vosaltres se'n recorda de la pel·lícula Bambi, el personatge vivia en el mateix bosc per on ens vam passejar nosaltres "bosque de arrayanes australes" (anomenat en mapudungun, llengua mapuche, quetri o temu). En aquesta península és dels pocs llocs al món ons s'hi pot veure aquest bosc d'escorça daurada.

Vam continuar la nostra ruta cap al sud paran a un poble conegut pels gelats Jauja, gelats artesanals de mil gustos de fruites regionals. Mermelades, xocolates i làctics també li donen renom. Aquest lloc plagat de hippies artesans es diu El Bolson. Per allà vam fer una ruta a peu fins a un mirador des d'on podiem veure els "hobbits" corrent per "La Comarca", continuant pel "Sendero de los duendes" fins a la "Cascada Escondida", per tornar fins al centre del poble i visitar la fira d'artesans. Per sorpresa nostra, ens vam creuar primer amb els amics chilens de la Illa Victòria, i més tard amb uns bascos de Santiago amb els que haviem compartit moltes festes a Carlos Antúnez.




Avui haviem de fer una ruta amb bici i un "Asado", però de moment la pluja ens està fotent el dia i la tenda enlaire. Demà continuarem la nostra ruta cap al sud, direcció Calafate i el Perito Moreno....

"Paren el Mundo que me quiero Bajar", dijo Mafalda

Escribim el blog des del cafè de la Universitat Popular Madres de Plaza de Mayo (Universidad de lucha y resistencia) a Buenos Aires. Entre les carreres que es cursen hi ha la de Cooperativisme o Capitalisme i Drets humans. També s'hi pot estudiar la Cátedra Libre Ernesto Che Guevara. El pensamiento libre del Che. Això ens recorda el nostre següent destí després de Salta, la regió de Córdoba, on va créixer Ernesto Guevara.


Una mica d'història de la Ciutat la podeu trobar a: http://es.wikipedia.org/wiki/Córdoba_(Argentina)

La nostra primera experiència en aquesta ciutat va ser l'espera de tres hores per enviar un paquet de 14 kg a España. Hem comprobat que també en temes administratius s'assemblen a nosaltres. I és que els argentins a més de l'aspecte físic han heredat el caràcter dels espanyols i italians.

A prop de l'hostal on estàvem, que per cert estava molt bé (Turning Point Hostel), hi ha el Centre Cultural Espanya-Córdoba que en aquells moments tenia l'exposició d'art postal. Una mostra d'art participatiu i reivindicatiu. Dins la dictadura militar, els artistes intervenien a les cartes enviades per Edgardo Antonio Vigo, el precursor d'aquest treball. En les seves obres sovint apareixia el nom i foto del seu fill desaparegut en la dictadura.

Buscant el millor mate per regalar a la família, vam topar amb un cinema on projectàven "Che, el argentino". Quin millor record que veure aquesta pel·licula en la seva terra nadiva. Vam demanar el cartell com quan erem petits i ens el vam fer segellar.

Continuant amb l'agenda "Gueveriana" vam visitar la casa on el Che va viure més anys, a Alta Gracia. Un poble de clima sec que el va acollir de ben petit per millorar el seu asme. En aquesta casa museu s'explica la història de la icona revolucionària. Des de l'Ernestito al comandante. Entre fotos, rèpliques de llibres, escrits, cartes, la bicicleta del seu primer viatge, la motocicleta "la poderosa"... se'ns transmet i es comprèn l'evolució del seu pensament i consciència global.





Podriem estar explicant mil detalls de la seva vida, però ens quedem amb la petita narració que ens va fer la guia sobre la seva mort. El Che sempre anava acompanyat d'un guerriller negre, ell va ser l'últim testimoni de la seva captura. Quan aquest guerriller va visitar el museu va explicar: "Quan els militars bolivians van rodejar-nos, i havent matat a tots els altres guerrillers, van disparar la mà del comandante, i després a les cames perquè no s'escapés. Jo estava amagat a prop seu, i quan vaig fer el gest d'agafar-lo perquè no caigués, ell em va ordenar que salvés la meva vida ja que no m'havien vist. Jo el vaig obeir, però els vaig seguir fins la casa on va ser torturat i assessinat. Encara avui no em perdono no haver intentat salvar-lo. Fins als últims moments el comandante va defensar la vida dels altres".

Manuel de Falla és un altre personatge conegut que va viure a Alta Gracia. Aquest, però, els últims anys de la seva vida. Un dels compositors espanyols més importants de la història va abandonar l'Espanya franquista per acabar una de les obres més conegudes i treballades que és l'Atlàntida. Inspirada en el llibre de Mossèn Cinto Verdaguer i escrita originàriament en català.

D'allà vam anar a veure una de les construccions jesuites més destacades de la regió de Córdoba, Patrimoni de la humanitat. A part de conèixer el dia a dia de l'anomenada companyia de Jesús, vam visitar l'exposició que vol recordar un col·lectiu desconegut en la història d'Argentina, els negres portats de l'Africa usats pels jesuites per aixecar els seus temples.


Ens vam despedir de Córdoba amb una obra de teatre, El sueño de diós dirigit per José Luis Arce. Inpirada en l'escriptor argentí Jorge Luis Borges. Pura i dura ironia intel·lectual.


Per cert, si aneu a Córdoba no us perdeu la fira artesanal dels caps de setmana, mil idees originals per descobrir!


Muy Buenos Aires!

Ho hem d'admetre, tenim una flor al cul. Resulta que pel nord d'Argentina vam fer molt bons amics "Porteños" (nom popular de la gent de capital). Entre ells una encantadora parella, el Gastón i la Mónica que vam conèixer a Cafayate.

Per cert, ens em deixat d'explicar que abans d'arribar a cordoba vam passar pel sorprenent paissatge de Cafayate. El seu nom significa cajón de agua, diuen que abans era un mar. Les muntanyes de colors que conformen la serralada tenen mil estrats d'història marcats a les carenes. A més, el poble està rodejat de vinyes, sembla una Vilafranca a l'estil argentí. Allà, a part de veure vi gràtis a les bodegues vam trobar el negoci que montarem quan arribem al Penedès. No us direm pas de què es tracta per possibles plagis.




La Vanessa també coneix el secret, de fet coneix mig món ja que porta 9 mesos viatjant per Asia, Oceania i Sudamèrica... Ella ens va donar moltes pistes i consells pel nostre futur.

Com anàvem dient, aquella parella ens està donant allotjament a casa seva. I en els pròxims dies quedarem amb una altra parella que vam conèixer a Purmamarca, la Soledad i el Matias que ens faran de guies.

Buenos Aires és impossible de visitar en una setmana. Te quasi 100 barris i més de 100 museus, tots ells molt barats o de franc. Tot i això estem intentant recórrer el més significatiu: Casc Històric, San Telmo, Retiro, La Boca, Recoleta... què podem destacar de tot el que hem vist? El Caminito, Museu Hotel dels Immigrants, Universitat Madres de Plaza de Mayo, Puente de la Mujer, Cafe Torttoni, Congrés, Casa Rosada, Cabildo, Museo Etnográfico, La linia A de metro del 1913... Tot això ho vam visitar sota 35 graus i una sensació tèrmica de 45, per la humitat que sua la ciutat.

La Plaza de Mayo és el melic de Buenos Aires i de la protesta. No hi ha un dia que descansi dels crists reivindicatius. A nosaltres ens va tocar veure dos manis: Una contra l'expropiació de les terres dels indígenes de Salta i l'altre sobre l'habitatge familiar digne. A part d'una permament dels veterans de la guerra de les Malvines que mai han sigut reconeguts. I les madres i abuelas que des de fa més de 30 anys, que tots els dijous donen voltes a la plaça fent memòria de la història passada i present.

Trucar, prendre un cafè, agafar el bus, és sempre una desventura monetària. No hi ha monedes, no hi ha canvi! diuen que els compren i venen els bolivians perquè és més valuós el material de la moneda que el seu valor en si.

Com tota gran ciutat el 4t món hi és present. No hem vist el "chavolisme" perifèric, però sí molts peus descalços. Per cada carrer un cartronista (persona que viu de la venda del cartró. Aquests o dormen a les "Villas de emergencia" (barris pobres) o al costat de les balles que "protegeixen" els monuments. Si si, Buenos Aires és la ciutat ballada. Abans d'educar prefereixen aixecar fronteres visuals.

Si les berrugues del peu del Joan ens deixen, els propers dies ballarem un tango, passajarem amb barca pel Rio de la Plata i viurem un partit de futbol argentí. No us preocupeu que no serà un derbi.

Una mica d'història pels entretinguts: http://es.wikipedia.org/wiki/Buenos_Aires

Ens veiem a la regió de los 7 lagos.

I us deixem amb la frase que sempre repeteixen les madres: "La única lucha que se pierde es la que se abandona".