"Paren el Mundo que me quiero Bajar", dijo Mafalda

Escribim el blog des del cafè de la Universitat Popular Madres de Plaza de Mayo (Universidad de lucha y resistencia) a Buenos Aires. Entre les carreres que es cursen hi ha la de Cooperativisme o Capitalisme i Drets humans. També s'hi pot estudiar la Cátedra Libre Ernesto Che Guevara. El pensamiento libre del Che. Això ens recorda el nostre següent destí després de Salta, la regió de Córdoba, on va créixer Ernesto Guevara.


Una mica d'història de la Ciutat la podeu trobar a: http://es.wikipedia.org/wiki/Córdoba_(Argentina)

La nostra primera experiència en aquesta ciutat va ser l'espera de tres hores per enviar un paquet de 14 kg a España. Hem comprobat que també en temes administratius s'assemblen a nosaltres. I és que els argentins a més de l'aspecte físic han heredat el caràcter dels espanyols i italians.

A prop de l'hostal on estàvem, que per cert estava molt bé (Turning Point Hostel), hi ha el Centre Cultural Espanya-Córdoba que en aquells moments tenia l'exposició d'art postal. Una mostra d'art participatiu i reivindicatiu. Dins la dictadura militar, els artistes intervenien a les cartes enviades per Edgardo Antonio Vigo, el precursor d'aquest treball. En les seves obres sovint apareixia el nom i foto del seu fill desaparegut en la dictadura.

Buscant el millor mate per regalar a la família, vam topar amb un cinema on projectàven "Che, el argentino". Quin millor record que veure aquesta pel·licula en la seva terra nadiva. Vam demanar el cartell com quan erem petits i ens el vam fer segellar.

Continuant amb l'agenda "Gueveriana" vam visitar la casa on el Che va viure més anys, a Alta Gracia. Un poble de clima sec que el va acollir de ben petit per millorar el seu asme. En aquesta casa museu s'explica la història de la icona revolucionària. Des de l'Ernestito al comandante. Entre fotos, rèpliques de llibres, escrits, cartes, la bicicleta del seu primer viatge, la motocicleta "la poderosa"... se'ns transmet i es comprèn l'evolució del seu pensament i consciència global.





Podriem estar explicant mil detalls de la seva vida, però ens quedem amb la petita narració que ens va fer la guia sobre la seva mort. El Che sempre anava acompanyat d'un guerriller negre, ell va ser l'últim testimoni de la seva captura. Quan aquest guerriller va visitar el museu va explicar: "Quan els militars bolivians van rodejar-nos, i havent matat a tots els altres guerrillers, van disparar la mà del comandante, i després a les cames perquè no s'escapés. Jo estava amagat a prop seu, i quan vaig fer el gest d'agafar-lo perquè no caigués, ell em va ordenar que salvés la meva vida ja que no m'havien vist. Jo el vaig obeir, però els vaig seguir fins la casa on va ser torturat i assessinat. Encara avui no em perdono no haver intentat salvar-lo. Fins als últims moments el comandante va defensar la vida dels altres".

Manuel de Falla és un altre personatge conegut que va viure a Alta Gracia. Aquest, però, els últims anys de la seva vida. Un dels compositors espanyols més importants de la història va abandonar l'Espanya franquista per acabar una de les obres més conegudes i treballades que és l'Atlàntida. Inspirada en el llibre de Mossèn Cinto Verdaguer i escrita originàriament en català.

D'allà vam anar a veure una de les construccions jesuites més destacades de la regió de Córdoba, Patrimoni de la humanitat. A part de conèixer el dia a dia de l'anomenada companyia de Jesús, vam visitar l'exposició que vol recordar un col·lectiu desconegut en la història d'Argentina, els negres portats de l'Africa usats pels jesuites per aixecar els seus temples.


Ens vam despedir de Córdoba amb una obra de teatre, El sueño de diós dirigit per José Luis Arce. Inpirada en l'escriptor argentí Jorge Luis Borges. Pura i dura ironia intel·lectual.


Per cert, si aneu a Córdoba no us perdeu la fira artesanal dels caps de setmana, mil idees originals per descobrir!


Muy Buenos Aires!

Ho hem d'admetre, tenim una flor al cul. Resulta que pel nord d'Argentina vam fer molt bons amics "Porteños" (nom popular de la gent de capital). Entre ells una encantadora parella, el Gastón i la Mónica que vam conèixer a Cafayate.

Per cert, ens em deixat d'explicar que abans d'arribar a cordoba vam passar pel sorprenent paissatge de Cafayate. El seu nom significa cajón de agua, diuen que abans era un mar. Les muntanyes de colors que conformen la serralada tenen mil estrats d'història marcats a les carenes. A més, el poble està rodejat de vinyes, sembla una Vilafranca a l'estil argentí. Allà, a part de veure vi gràtis a les bodegues vam trobar el negoci que montarem quan arribem al Penedès. No us direm pas de què es tracta per possibles plagis.




La Vanessa també coneix el secret, de fet coneix mig món ja que porta 9 mesos viatjant per Asia, Oceania i Sudamèrica... Ella ens va donar moltes pistes i consells pel nostre futur.

Com anàvem dient, aquella parella ens està donant allotjament a casa seva. I en els pròxims dies quedarem amb una altra parella que vam conèixer a Purmamarca, la Soledad i el Matias que ens faran de guies.

Buenos Aires és impossible de visitar en una setmana. Te quasi 100 barris i més de 100 museus, tots ells molt barats o de franc. Tot i això estem intentant recórrer el més significatiu: Casc Històric, San Telmo, Retiro, La Boca, Recoleta... què podem destacar de tot el que hem vist? El Caminito, Museu Hotel dels Immigrants, Universitat Madres de Plaza de Mayo, Puente de la Mujer, Cafe Torttoni, Congrés, Casa Rosada, Cabildo, Museo Etnográfico, La linia A de metro del 1913... Tot això ho vam visitar sota 35 graus i una sensació tèrmica de 45, per la humitat que sua la ciutat.

La Plaza de Mayo és el melic de Buenos Aires i de la protesta. No hi ha un dia que descansi dels crists reivindicatius. A nosaltres ens va tocar veure dos manis: Una contra l'expropiació de les terres dels indígenes de Salta i l'altre sobre l'habitatge familiar digne. A part d'una permament dels veterans de la guerra de les Malvines que mai han sigut reconeguts. I les madres i abuelas que des de fa més de 30 anys, que tots els dijous donen voltes a la plaça fent memòria de la història passada i present.

Trucar, prendre un cafè, agafar el bus, és sempre una desventura monetària. No hi ha monedes, no hi ha canvi! diuen que els compren i venen els bolivians perquè és més valuós el material de la moneda que el seu valor en si.

Com tota gran ciutat el 4t món hi és present. No hem vist el "chavolisme" perifèric, però sí molts peus descalços. Per cada carrer un cartronista (persona que viu de la venda del cartró. Aquests o dormen a les "Villas de emergencia" (barris pobres) o al costat de les balles que "protegeixen" els monuments. Si si, Buenos Aires és la ciutat ballada. Abans d'educar prefereixen aixecar fronteres visuals.

Si les berrugues del peu del Joan ens deixen, els propers dies ballarem un tango, passajarem amb barca pel Rio de la Plata i viurem un partit de futbol argentí. No us preocupeu que no serà un derbi.

Una mica d'història pels entretinguts: http://es.wikipedia.org/wiki/Buenos_Aires

Ens veiem a la regió de los 7 lagos.

I us deixem amb la frase que sempre repeteixen les madres: "La única lucha que se pierde es la que se abandona".

Que bueno que viniste Jujuy!

9 hores de tren tortuós ens van portar fins a Villazón, poble-mercat fronterer i l'últim destí de la nostra estada a Bolívia. Un migdia sencer per superar una frontera de joguina. A l'altre costat, dins el poble de La Quiaca, ens esperava un menú amb tall de quilo de carn "revossada" i postres inclòs! tot un esdeveniment que no veiem des de feia mesos! Ah, i el water era net i amb paper! Les faccions de la gent encara no havien canviat, però es respiraven nous aires, la gent és més amable i oberta. Podies preguntar varies coses sense que et féssin mala cara. Amb això no volem dir que els bolivians siguin mala gent, ni molt menys, però si que és una societat més tancada i desconfiada. Segurament per la història que encara els persegueix.
Començant a baixar per Argentina vam descobrir un dels paisatges més originals del nostre viatge. La Quebrada de Humahuaca (patrimoni de la humanitat), recull indrets tan estranys com la Serrania del Hornocal, un arc de Sant Martí pintat en una serralada, milions d'anys expressats en capes de terra de diferents colors. (Justament el dia que hi vam anar estava núvol i a les fotos no s'hi poden apreciar els colors).


Humahuaca, Purmamarca i Salta han sigut les notres primeres parades dins aquest llarg país.
Humahuaca és un niu d'artistes. Carrers, cases i places semblen moldejades per artesans. A les 12 del diumenge els turistes es reuneixen a la plaça principal, nosaltres sense saber-ho ens hi vam trobar. Comencen a sonar les campanes i una finestra mecànica s'obra automàticament. I en comptes d'un cu-cut en surt un mossèn de fusta que beneeix als assistents. Un far de riure que va continuar amb la serenata d'uns "Mariachis" per uns mexicans que es casaven a l'església del costat. Un temple amb sostre, altar i llums fets de l'únic material semblant a la fusta que es troba a la zona, els cactus gegans.


Entre els atractius de la zona s'hi troba el centre de cultius pre-inkaics més gran d'Argentina. Allà ens van parlar de sistemes de cultiu per terrenys desèrtics que encara estan per investigar. Utilitzaven les pedres com a paravents i graduadores de temperatura perquè és una zona de canvis molt durs i per sostentar el terreny en desnivell. La zona també està plena de cactus que per la gent de la zona són representants dels seus avantpassats ja que antigament se'n plantava un damunt del mort perquè a través d'ell seguia creixent.


Vam coincidir amb una fira agrícola que reunia els petits productors agrícoles indígenes de la zona, per promocionar la seva producció. Tenim llavors de Quinua (cereal tipiquíssim dels Andes), per plantar a la nostra futura masia.
L'última nit ens vam despedir del poble amb un festival de danses tradicionals d'Argentina i Bolívia que fan memòria de la invasió española i els esclaus negres. Unes coreografies llarguíssimes i amb balls molt intensos, dignes d'admiració.



Purmamarca està asseguda a les faldes del Cerro de los 7 colores, poble pinturesc i turístic, amb una plaça pena d'artesania i tot de famílies dedicades a allotjar als visitants.



Salta és la capital de la següent regió d'Argentina. El paisatge que l'envolta, per sorpresa nostra, és totalment diferent ja que vam passar d'un paissatge pelat de muntanya a una zona de frondosos boscos. La ciutat és plena d'esglésies roses i vermelles d'estil italià i estàtues del renaixement. Un centre històric molt ben cuidat, amb carrers peatonals on pots disfrutar de grans parcs i places per poder escriure tranquilament aquest blog.




La nostra pròxima parada serà terra de vins, Cafayate...

La ruta del Salar

Després de varis dies de ciutat i conciència social ens vam encaminar cap a un dels paratges naturals més increíbles del país i possiblement del món. Vam agafar un bus durant 6 hores per un camí sense esfaltar per arribar a Uyuni, el primer que ens va rebre va ser la porqueria ja que la consciència ambiental boliviana encara ha d’arribar. Uyuni és un poble que ha crescut amb i per el turisme, i com la majoria de “guiris” que hi havia vam agafar un tour de 3 dies que ens portava per diferents reserves naturals de la zona que anaven canviant de colors i textures mentre travessaves deserts i muntanyes.
La ruta que vam seguir va ser una mica estressant ja que en pocs dies vam veure moltíssimes coses, us fem un petit llistat perquè us en feu una idea: 1r dia; Cementiri de trens, Colchani, Salar d’Uyuni, Isla del Pescado, Hotel de sal, vista del volcà Tunupa, Colcha k, San Juan. 2n dia; vista del volcà Ollague, laguna Cañapa, laguna Hedihonda, laguna Honda, laguna Chiankota, desierto Siloli, Arbol de piedra, laguna Colorada. 3r dia; geisers Sol de Mañana, termes, volcan Licancabur, laguna Verde, laguna Blanca, VillaMar, Valle de rocas, desert de Dalí, San Cristobal.
Sabem que a vegades les imatges valen més que mil paraules i en el cas de paissatges més que cap altra cosa, així doncs hem decidit mostrar-vos alguns d’aquests paratges a través de les fotos.
Cementiri de trens: 80 anys abandonats, un monument a la història.

Salar d’Uyuni: El més gran del planeta amb 12.000 km2 i a casi 4000 m d’altura. El reflex del sol t’encega i et fa imaginar illes on no n’hi ha. En l’horitzó només es perfila els caps dels volcans. Encara ara es treballa al salar. Els homes encaputxats per les condicions climàtiques van amb bicicleta i la pala a carregar els camions de sal.

Isla del Pescado: Al mig del salar hi trobes una illa com si fós al mig d’un gran llac congelat. Cactus milenaris omplen d’espines aquesta illa solitària.

San Juan i l’hotel de Sal: Centenars de Llames rodejaven el poble on vam dormir la primera nit. Dins un hotel fet tot de sal van gaudir d’un silenci sepulcral.

Lagunas: vam visitar un seguit de llacunes, plenes de flamencs i ànecs. Vam dinar a prop de la laguna més podorosa de totes, la laguna Hedihonda. Diuen que allà no hi plou mai i les llacunes s’alimenten d’aigües subterrànies.

Arbol de piedra: Roca al mig del desert en forma d’arbre, el qual encara no sabem perquè és tan famós, però tothom el va a visitar.

Laguna Colorada: Un dels llocs més espectaculars que vam visitar. Remolins d’arena blanca empolsinaven les aigües roges on s’alimentaven els flamencs. N’hi ha uns que es diuen Chururu, uns altres Tokoko i els altres Sututu. El primer es distingia per les potes grogues; l’altre té les plomes, els dits i els membres rojos; i el tercer les potes roges. Actualment hi està havent votacions perquè aquest indret entri dins les 8 maravelles mundials.

La tarda del segon dia, teníem més ganes de laguna colorada i amb el cansament que suposa caminar a 4300 m d’altura vam empendre una ruta alternativa de bojos. Contra un vent fortíssim ens vam posar a caminar pel mig del desert direcció la llacuna. L’agonia de veure el destí sense poder-hi arribar és inexplicable. Per compensar l'esforç aquella nit els fills de la casa on dormíem es van dedicar a fer trenes al Joan, i després la Maria els hi va ensenyar a fer trenes al cap i pulseres.


Geisers Sol de Mañana: A les 5 de la matinada, a 4800 m i no sabem quants graus sota zero vam poder observar els vapors de la terra.

Laguna Verde i Volcà Licancabur: Des de la llacuna vam tornar a estar a prop del nostre país d’inici, Xile. El volcà ens feia de frontera.

Desert de Dalí: Observant aquell desert ens vam sentir una mica més a prop de casa. Entremig d’unes roques surreals només hi faltava un rellotge i uns elefants de potes llargues.

Nota: Si algú va al Salar d’Uyuni, mai contracteu l’agència Sumaj Jallphaltda, que són uns mentiders, estafadors i no saben assumir els seus errors. I si us diuen que anireu a fer el tour amb el guia Bryan encara menys.

Portem dos hores escribint i d’aquí una estona surt el tren cap al nostre següent destí, Argentina.

La ciutat de la Plata

La ciutat més alta del món. Patrimoni cultural i natural de la humanitat. La ciutat més rica, gran i important del planeta en l’època colonial, més inclús que Londres i París. Amb 240000 habitants i 28 esglésies. Era el centre de producció del innegable poder econòmic espanyol. Els historiadors i cronistas consideraven el Cerro Rico com a “Cerro Madre de América”. Que què és el cerro rico? és la muntanya que contenia més plata del món. I el nom d’aquesta ciutat tan important que descansa als seus peus és Potosí. Imagineu-vos si va tenir renom que 4 ciutats i poblacions brazileres, 8 colombianes, 1 espayola, 2 d’EEUU, 2 de Nicaragua, 2 d’Argentina i 5 a Mèxic tenen el mateix nom.

Potosí va néixer a la colònia al 1545, ciutat més plena d’història que de llegenda. Passejar pels seus carrers estrets del casc antic que encara semblen marcar el recorregut inequívoc cap al “Sumaj Orcko” (Cerro Rico) a 4890 m, fa sentir lo místic i màgic del temps passat. Una de les moltes llegendes que s’expliquen sobre el cerro és la del soberà de l’imperi Inka “Huayna Capac”. Quan aquest va saber de la riquesa que contenia la muntanya va manar explotar-la. Es diu, que en el moment just d’iniciar l’extracció van sentir una veu estrepitosa: “ama orckoychejcho colqueta cay orkomanta, chaycka uycunapataj” (no treguin la plata d’aquesta muntaya perquè és pels qui vindran), i els qui van arribar van ser els espanyols quan es van assaventar a través d’un indígena peruà de la seva riquesa. Fins avui el “cerro” ha sigut explotat ininterrumpudament durant casi 500 anys. Durant els 200 anys d’explotació espanyola van morir 8 milions de bolivians, casi com tota la població actual del país. Diuen que amb la plata que van extreure es podria haver contruït un pont de plata des de Potosí fins a Madrid i un pont d’ossos de tornada.

Potosí amb els anys ha deixat de ser important des de que les mines no treuen plata sino estany. Però a nivell polític, Potosí seguéix marcant el camí, com el seu nom indica PotoSí estava pel sí de la nova constitució d’Evo Morales. I és que el departament de Potosí representa el principal suport del Moviment Al Socialisme (MAS), i que aporta un percentatge major al d’altres regions del país en benefici del projecte que lidera Evo, fins al tancament del recompte oficial va arribar el 78 % del recolzament. Altes departaments com La Paz i Cochabamba també han superat el 70 %. Mentre que Santa Cruz o Sucre, on es concentra la classe alta de boívia ha guanyat el No. A nivell estatal s’ha aprovat el referèndum amb un 62%. Però com deia un radiofonista: “Potser els nostres nets la veuran aplicada”. Esperem que s’equivoqui i que es dugui a terme el més aviat possible perquè els més desfavorits puguis prosperar.

Una de les visites obligades a Potosí és la casa de la moneda, on es fabricaven monedes de plata per tot l'imperi espanyol. Com a curiositat, en l'actualitat les monedes bolivianes es fabriquen a España. És l'únic lloc on encara s'hi conserven les màquines que laminaven la plata i estampaven el segell del regne.

Per arribar a entendre tanta teoria, vam decidir posar-nos el casc i el vestit impermeable. Amb uns catxondos argentins i portuguesos, i una guia revolucionària ens va angolir la mina. 5 hores d’aprenentatge ininterromput amb la Helen, potosina de naixement i lluitadora incansable pels drets dels miners. Entre els seus somnis existeix un projecte d’educació pels joves miners fent-se valer del turisme. El seu objectiu es treure’ls de les mines perquè les condicions laborals segueixen sent igual que fa 500 anys. Propietaris estrangers i indígenes explotats.
El “Cerro Rico” és com un formatge foradat. Es desconeix el nombre de mines que hi ha, però si se sap que el cerro és 300 metres més baix que abans de ser explotat.
El primer pas dins la mina és enfangarte els peus i les mans, i acostumar-te a la forta olor dels minerals. De tant en tant algun cop de cap als tubs que transporten l’aire comprimit de l’exterior cap a les profunditats de la mina. Sempre enfocant bé el terra per no caure en els forats imprevistos. Abans de sentir les primeres sensacions claustrofóbiques ens va rebre el “Tio”, un ésser de cartró semblant al diable. Imposat pels espanyols dins les mines per atemorir als bolivians. Però amb els anys els miners l’han considerat com el seu amic i company de feina. L’adoren amb alcohol de 96 graus, cigarrets i coca que la compren el mercat dels miners. Així del “Tio” es pren totes aquestes ofrenes els miners també les necessiten per aguantar les dures condicions i horaris labroals. Més de 300 fulles de coca dins la boca que a més de treure la set, la fam, el dolor, el fred i la calor, els ajuda a saber quantes hores porten treballant ja que cada 3 hores han de canviar les fulles perquè deixen de tenir sabor. La mina és l’eterna nit. Encara que des de la independència les mines són portades per cooperatives, la realitat és que els miners treballen en solitari, sense mesures de seguretat. Els seus guanys són el resultat de la venta dels minerals obtinguts. És increïble com un miner amb una bola gegant de coca a la boca treballa amb escarpa i martell durant una hora simplement per colocar la dinamita (legal només a Potosí), i seguir escavant hores i hores després de l’explosió.