La ciutat de la Plata

La ciutat més alta del món. Patrimoni cultural i natural de la humanitat. La ciutat més rica, gran i important del planeta en l’època colonial, més inclús que Londres i París. Amb 240000 habitants i 28 esglésies. Era el centre de producció del innegable poder econòmic espanyol. Els historiadors i cronistas consideraven el Cerro Rico com a “Cerro Madre de América”. Que què és el cerro rico? és la muntanya que contenia més plata del món. I el nom d’aquesta ciutat tan important que descansa als seus peus és Potosí. Imagineu-vos si va tenir renom que 4 ciutats i poblacions brazileres, 8 colombianes, 1 espayola, 2 d’EEUU, 2 de Nicaragua, 2 d’Argentina i 5 a Mèxic tenen el mateix nom.

Potosí va néixer a la colònia al 1545, ciutat més plena d’història que de llegenda. Passejar pels seus carrers estrets del casc antic que encara semblen marcar el recorregut inequívoc cap al “Sumaj Orcko” (Cerro Rico) a 4890 m, fa sentir lo místic i màgic del temps passat. Una de les moltes llegendes que s’expliquen sobre el cerro és la del soberà de l’imperi Inka “Huayna Capac”. Quan aquest va saber de la riquesa que contenia la muntanya va manar explotar-la. Es diu, que en el moment just d’iniciar l’extracció van sentir una veu estrepitosa: “ama orckoychejcho colqueta cay orkomanta, chaycka uycunapataj” (no treguin la plata d’aquesta muntaya perquè és pels qui vindran), i els qui van arribar van ser els espanyols quan es van assaventar a través d’un indígena peruà de la seva riquesa. Fins avui el “cerro” ha sigut explotat ininterrumpudament durant casi 500 anys. Durant els 200 anys d’explotació espanyola van morir 8 milions de bolivians, casi com tota la població actual del país. Diuen que amb la plata que van extreure es podria haver contruït un pont de plata des de Potosí fins a Madrid i un pont d’ossos de tornada.

Potosí amb els anys ha deixat de ser important des de que les mines no treuen plata sino estany. Però a nivell polític, Potosí seguéix marcant el camí, com el seu nom indica PotoSí estava pel sí de la nova constitució d’Evo Morales. I és que el departament de Potosí representa el principal suport del Moviment Al Socialisme (MAS), i que aporta un percentatge major al d’altres regions del país en benefici del projecte que lidera Evo, fins al tancament del recompte oficial va arribar el 78 % del recolzament. Altes departaments com La Paz i Cochabamba també han superat el 70 %. Mentre que Santa Cruz o Sucre, on es concentra la classe alta de boívia ha guanyat el No. A nivell estatal s’ha aprovat el referèndum amb un 62%. Però com deia un radiofonista: “Potser els nostres nets la veuran aplicada”. Esperem que s’equivoqui i que es dugui a terme el més aviat possible perquè els més desfavorits puguis prosperar.

Una de les visites obligades a Potosí és la casa de la moneda, on es fabricaven monedes de plata per tot l'imperi espanyol. Com a curiositat, en l'actualitat les monedes bolivianes es fabriquen a España. És l'únic lloc on encara s'hi conserven les màquines que laminaven la plata i estampaven el segell del regne.

Per arribar a entendre tanta teoria, vam decidir posar-nos el casc i el vestit impermeable. Amb uns catxondos argentins i portuguesos, i una guia revolucionària ens va angolir la mina. 5 hores d’aprenentatge ininterromput amb la Helen, potosina de naixement i lluitadora incansable pels drets dels miners. Entre els seus somnis existeix un projecte d’educació pels joves miners fent-se valer del turisme. El seu objectiu es treure’ls de les mines perquè les condicions laborals segueixen sent igual que fa 500 anys. Propietaris estrangers i indígenes explotats.
El “Cerro Rico” és com un formatge foradat. Es desconeix el nombre de mines que hi ha, però si se sap que el cerro és 300 metres més baix que abans de ser explotat.
El primer pas dins la mina és enfangarte els peus i les mans, i acostumar-te a la forta olor dels minerals. De tant en tant algun cop de cap als tubs que transporten l’aire comprimit de l’exterior cap a les profunditats de la mina. Sempre enfocant bé el terra per no caure en els forats imprevistos. Abans de sentir les primeres sensacions claustrofóbiques ens va rebre el “Tio”, un ésser de cartró semblant al diable. Imposat pels espanyols dins les mines per atemorir als bolivians. Però amb els anys els miners l’han considerat com el seu amic i company de feina. L’adoren amb alcohol de 96 graus, cigarrets i coca que la compren el mercat dels miners. Així del “Tio” es pren totes aquestes ofrenes els miners també les necessiten per aguantar les dures condicions i horaris labroals. Més de 300 fulles de coca dins la boca que a més de treure la set, la fam, el dolor, el fred i la calor, els ajuda a saber quantes hores porten treballant ja que cada 3 hores han de canviar les fulles perquè deixen de tenir sabor. La mina és l’eterna nit. Encara que des de la independència les mines són portades per cooperatives, la realitat és que els miners treballen en solitari, sense mesures de seguretat. Els seus guanys són el resultat de la venta dels minerals obtinguts. És increïble com un miner amb una bola gegant de coca a la boca treballa amb escarpa i martell durant una hora simplement per colocar la dinamita (legal només a Potosí), i seguir escavant hores i hores després de l’explosió.