"Paren el Mundo que me quiero Bajar", dijo Mafalda

Escribim el blog des del cafè de la Universitat Popular Madres de Plaza de Mayo (Universidad de lucha y resistencia) a Buenos Aires. Entre les carreres que es cursen hi ha la de Cooperativisme o Capitalisme i Drets humans. També s'hi pot estudiar la Cátedra Libre Ernesto Che Guevara. El pensamiento libre del Che. Això ens recorda el nostre següent destí després de Salta, la regió de Córdoba, on va créixer Ernesto Guevara.


Una mica d'història de la Ciutat la podeu trobar a: http://es.wikipedia.org/wiki/Córdoba_(Argentina)

La nostra primera experiència en aquesta ciutat va ser l'espera de tres hores per enviar un paquet de 14 kg a España. Hem comprobat que també en temes administratius s'assemblen a nosaltres. I és que els argentins a més de l'aspecte físic han heredat el caràcter dels espanyols i italians.

A prop de l'hostal on estàvem, que per cert estava molt bé (Turning Point Hostel), hi ha el Centre Cultural Espanya-Córdoba que en aquells moments tenia l'exposició d'art postal. Una mostra d'art participatiu i reivindicatiu. Dins la dictadura militar, els artistes intervenien a les cartes enviades per Edgardo Antonio Vigo, el precursor d'aquest treball. En les seves obres sovint apareixia el nom i foto del seu fill desaparegut en la dictadura.

Buscant el millor mate per regalar a la família, vam topar amb un cinema on projectàven "Che, el argentino". Quin millor record que veure aquesta pel·licula en la seva terra nadiva. Vam demanar el cartell com quan erem petits i ens el vam fer segellar.

Continuant amb l'agenda "Gueveriana" vam visitar la casa on el Che va viure més anys, a Alta Gracia. Un poble de clima sec que el va acollir de ben petit per millorar el seu asme. En aquesta casa museu s'explica la història de la icona revolucionària. Des de l'Ernestito al comandante. Entre fotos, rèpliques de llibres, escrits, cartes, la bicicleta del seu primer viatge, la motocicleta "la poderosa"... se'ns transmet i es comprèn l'evolució del seu pensament i consciència global.





Podriem estar explicant mil detalls de la seva vida, però ens quedem amb la petita narració que ens va fer la guia sobre la seva mort. El Che sempre anava acompanyat d'un guerriller negre, ell va ser l'últim testimoni de la seva captura. Quan aquest guerriller va visitar el museu va explicar: "Quan els militars bolivians van rodejar-nos, i havent matat a tots els altres guerrillers, van disparar la mà del comandante, i després a les cames perquè no s'escapés. Jo estava amagat a prop seu, i quan vaig fer el gest d'agafar-lo perquè no caigués, ell em va ordenar que salvés la meva vida ja que no m'havien vist. Jo el vaig obeir, però els vaig seguir fins la casa on va ser torturat i assessinat. Encara avui no em perdono no haver intentat salvar-lo. Fins als últims moments el comandante va defensar la vida dels altres".

Manuel de Falla és un altre personatge conegut que va viure a Alta Gracia. Aquest, però, els últims anys de la seva vida. Un dels compositors espanyols més importants de la història va abandonar l'Espanya franquista per acabar una de les obres més conegudes i treballades que és l'Atlàntida. Inspirada en el llibre de Mossèn Cinto Verdaguer i escrita originàriament en català.

D'allà vam anar a veure una de les construccions jesuites més destacades de la regió de Córdoba, Patrimoni de la humanitat. A part de conèixer el dia a dia de l'anomenada companyia de Jesús, vam visitar l'exposició que vol recordar un col·lectiu desconegut en la història d'Argentina, els negres portats de l'Africa usats pels jesuites per aixecar els seus temples.


Ens vam despedir de Córdoba amb una obra de teatre, El sueño de diós dirigit per José Luis Arce. Inpirada en l'escriptor argentí Jorge Luis Borges. Pura i dura ironia intel·lectual.


Per cert, si aneu a Córdoba no us perdeu la fira artesanal dels caps de setmana, mil idees originals per descobrir!


Muy Buenos Aires!

Ho hem d'admetre, tenim una flor al cul. Resulta que pel nord d'Argentina vam fer molt bons amics "Porteños" (nom popular de la gent de capital). Entre ells una encantadora parella, el Gastón i la Mónica que vam conèixer a Cafayate.

Per cert, ens em deixat d'explicar que abans d'arribar a cordoba vam passar pel sorprenent paissatge de Cafayate. El seu nom significa cajón de agua, diuen que abans era un mar. Les muntanyes de colors que conformen la serralada tenen mil estrats d'història marcats a les carenes. A més, el poble està rodejat de vinyes, sembla una Vilafranca a l'estil argentí. Allà, a part de veure vi gràtis a les bodegues vam trobar el negoci que montarem quan arribem al Penedès. No us direm pas de què es tracta per possibles plagis.




La Vanessa també coneix el secret, de fet coneix mig món ja que porta 9 mesos viatjant per Asia, Oceania i Sudamèrica... Ella ens va donar moltes pistes i consells pel nostre futur.

Com anàvem dient, aquella parella ens està donant allotjament a casa seva. I en els pròxims dies quedarem amb una altra parella que vam conèixer a Purmamarca, la Soledad i el Matias que ens faran de guies.

Buenos Aires és impossible de visitar en una setmana. Te quasi 100 barris i més de 100 museus, tots ells molt barats o de franc. Tot i això estem intentant recórrer el més significatiu: Casc Històric, San Telmo, Retiro, La Boca, Recoleta... què podem destacar de tot el que hem vist? El Caminito, Museu Hotel dels Immigrants, Universitat Madres de Plaza de Mayo, Puente de la Mujer, Cafe Torttoni, Congrés, Casa Rosada, Cabildo, Museo Etnográfico, La linia A de metro del 1913... Tot això ho vam visitar sota 35 graus i una sensació tèrmica de 45, per la humitat que sua la ciutat.

La Plaza de Mayo és el melic de Buenos Aires i de la protesta. No hi ha un dia que descansi dels crists reivindicatius. A nosaltres ens va tocar veure dos manis: Una contra l'expropiació de les terres dels indígenes de Salta i l'altre sobre l'habitatge familiar digne. A part d'una permament dels veterans de la guerra de les Malvines que mai han sigut reconeguts. I les madres i abuelas que des de fa més de 30 anys, que tots els dijous donen voltes a la plaça fent memòria de la història passada i present.

Trucar, prendre un cafè, agafar el bus, és sempre una desventura monetària. No hi ha monedes, no hi ha canvi! diuen que els compren i venen els bolivians perquè és més valuós el material de la moneda que el seu valor en si.

Com tota gran ciutat el 4t món hi és present. No hem vist el "chavolisme" perifèric, però sí molts peus descalços. Per cada carrer un cartronista (persona que viu de la venda del cartró. Aquests o dormen a les "Villas de emergencia" (barris pobres) o al costat de les balles que "protegeixen" els monuments. Si si, Buenos Aires és la ciutat ballada. Abans d'educar prefereixen aixecar fronteres visuals.

Si les berrugues del peu del Joan ens deixen, els propers dies ballarem un tango, passajarem amb barca pel Rio de la Plata i viurem un partit de futbol argentí. No us preocupeu que no serà un derbi.

Una mica d'història pels entretinguts: http://es.wikipedia.org/wiki/Buenos_Aires

Ens veiem a la regió de los 7 lagos.

I us deixem amb la frase que sempre repeteixen les madres: "La única lucha que se pierde es la que se abandona".