Missió del llac del Puma i el Cuí

Després de quinze dies a la capital dels inkes, vam decidir anar a probar la beguda dels inkes, la chicha (blat fermentat), diuen que no agrada gens als turistes, i si, ho podem confirmar. Partida de Tottem la última nit al bar 7angelitos de Cuzco i despedida general.



Ens dirigíem cap a Puno, port pesquer del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món i la desena maravella natural a 3800 m d'altitud. Titikaka significa puma pedra, nosaltres encara estem buscant el sentit del nom però segons la gent de les illes flotants d'Uros, és per la forma que té el llac. Imagineu-vos la seva inmensitat, que hi ha punts des dels quals no veus la seva fi, sembla que hi puguin habitar monstres marins però només hi ha truites, que poden ser a l'all, llimona o mantega.




La visita a les seves illes, Amantani, Taquile i les Uros ens va deixar trasvalsats! Uros són illes flotants construides amb canyes del mateix llac on molts indígenes sobreviuen de la pesca. Amantaní és el paradís de la tranquilitat. No hi ha llum, ni gas, ni qualsevol cosa que s'assembli al món modern. Els seus habitants rebutgen tot allò que sigui artificial, enclavats en la naturalesa viuen i es desviuen per la terra. Cases fetes de fang, terres empedrats i sobretot gent molt amable, hospitalària, de parla pausada, l'únic que li faltava a la illa era oxigen que substituíem amb el flaire de la Muña (planta típica). No hi ha hostals per dormir i els seus habitants t'ofereixen menjar, llit i històries d'aquest indret. Les dos úniques muntanyes de la illa estan dedicades a la Pachamama i Pachatata (culte a la terra). Vam sopar a la llum de les espelmes i a les 8 al llit. El fet de no anar per agència et fa conèixer gent més interessant, a la barca vam fer amistats de Colòmbia, Brazil, EEUU, Cantàbria i Catalunya, potser algunes per llarg temps.




Un cop havent tornat a Puno vam fer un menú de 2 soles (o,50 e) i descans fins l'endemà per agafar forces per viatjar cap al seguent país, Bolívia.

Copacabana és el primer poble després de la frontera. El seu gran atractiu és el santuari de la Purificación. Però la gran afluència de turistes és perquè d'aquest poblet en surten els vaixells cap a la illa de l'estafa, també anomenada la Illa del Sol. Diuen que és on va néixer el primer Inka, Manco Kappac, i on la lluna i el sol van buscar refugi durant el gran diluvi. De tot això se n'aprofiten i en treuen un bon sou ja que t'intenten fer pagar a cada oportunitat dien-te cada cop que és a l'únic lloc on pagaràs, et sents com un bitllet amb potes enmig d'uns paratges paradisíacs. Vam pendre una Pilsen a la terrasseta de l'hostal i vam pendre un mate davant d'unes vistes indescriptibles.

L'endemà retorn cap a Copacabana i des d'allà unes tres horetes fins la capital de Bolívia, La Paz. La primera paraula que et vé al cap quan arribes en aquesta gran ciutat és Caos! no hi ha cap tipus d'ordre als carrers. Els cotxes, busos, micros, motos, es posen per on poden sense respectar senyals ni policíes. Casi tots els carrers estan plens de paradetes ambulants que ocupen les voreres i has de caminar esquivant cotxes i milers de persones. Urbanísticament també és una bogeria, cases colonials es barregen amb grans gratacels, carrers casi en ruines tocant d'avingudes comercials... Tot i la descripció anterior, és una gran experiència passar uns dies en una capital sudamericana, veure com conviu la pobresa davant de gran multinacionals, trobar paradetes de coses inimaginables, mercats negres, locals de tot tipus de menjars i música, artistes, artesans, carteristes, empresaris, indígenes... unes barreges amb molt d'encant.

Per tot arreu està replet de cartells i pintades de suport a Evo Morales, el primer president indígena de la Història, i el qual ha promolgut un referèndum el dia 25 per aprovar una nova constitució, molta gent del país (els rics) hi estan en contra... ja veurem què passarà.

Encara ens falten un parell de dies en aquesta ciutat i després continuarem el nostre trajecte cap al centre del país.