Chao Paz

Abans de despedir-nos de La Paz per fi vam veure de ben aprop el cóndor, el puma i l'amaru, els tres animals sagrats dels Inkes, això si, engarjolats dins unes injustes reixes d'un zoo mal organitzat. També vam poder visitar el " valle de la luna", una vall insòlita, plena d'estalagmites de sorra grisosa. En els seus laberints ens vam perdre més d'una hora, només ens faltava l'escafandra!

Si alguna vegada us heu imaginat un mercat sense fi, aquest es troba els diumenges a la ciutat d'el Alto, s'hi poden trobar paradetes de coses inpensables, des de tatuatges a claus de diferents formes i tamanys.

Estressats del caos de La Paz, decidim encaminar-nos cap a la tercera ciutat més poblada de Bolívia, Cochabamba. No sé si us ho vam dir però des de Copacabana ens acompanyàven la Carmen, la Tamara i la Lurdes. La primera una valenciana coneguda a Chile i dues catalanes conegudes a Cuzco.

Amb elles vam descobrir una bonica ciutat colonial a tocar de la "ceja de selva" boliviana, a part de perdrens pels carrers de la ciutat intentant trobar una tenda de campanya a bon preu, al vespre vam anar a fer malavars al palau d'un dels deu homes més rics del món a principis de segle. Un tal Patiño que va arribar a posseïr un 60% de les mines d'estany del món. Voleu veure la pasta que tenia? mobles, cuadres, arquitectura... tot importat d'Europa.

Ep! que passa el dia 20? que en Joanot es fa més vellot! pels 26 anys ens vam atipar com berros menjant un "Pinche Macho", plat típic bolivià per inflar el colesterol.

L'endemà la motxilla a l'esquena altra vegada per endinsar-nos a la selva boliviana. Villa Tunari era el nostre proper destí, un poblet de carrers sense asfaltar, sostres d'uralita i gent moooolt tranquila. Vam passar la nit en un allotjament plè de gallines i insectes de tota mena que quan ens posàvem el repelent els sentíem riure. Ah, i una gegantina papallona negra que va estar amb nosaltres cantant-nos les nanes. De bon matí ens vam adentrar dins la selva, el "Parque Machia" va ser una de les grans experiències d'aquest viatge. Era un parc encarregat de rehabilitar animals silvestres que han estat maltractats per circs o particulars. La majoria dels que hi treballen són voluntaris de diferents nacionalitats. El seu treball consisteix en rebre aquests animals malmesos, per curar-los física i psicològicament. Així com estudiar la seva adaptació al medi natural per deixar-los lliures. El primer encontre va ser amb els nostres germans micos, que després d'intentar robar-nos tot el que teníem a les butxaques vam estar una bona estona jugant amb ells. Casi que ens presentem tots per voluntaris.

La visita va contiunar veient lloros i salts d'aigua. D'ossos només en vam veure un passejant pel bosc amb un voluntari, i els pumes encara els estem buscant...

La mateixa tarda ens vam despedir de les nostres companyes de viatge perquè cadascú seguia un camí diferent, a nosaltres ens esperava Sucre, capital històrica de Bolívia. Després de 15 hores de bus trepitjàvem la ciutat més vella i bella del País, la que va ser la primera capital de l'imperi español a Amèrica. D'estil totalment colonial, la ciutat es vesteix totalment de blanc i de grans balconades barroques. Carrers empedrats i patis interiors tal i com els van construïr els invasors, així com 18 esglésies que asseguren la religió catòlica.

El 24 de gener, la vigília del referèndum constitucional promogut per Evo Morales, vam visitar la casa de la llibertat, lloc on es va declarar la independència de Bolívia i on Simón de Bolívar va firmar la primera constitució i li va posar nom al país. Abans de convertir-se en el congrés va ser una de les universitats més importants del regne español, portada per jesuites. Entre cuadres, espases, banderes i medalles, vam descobrir l'origen dels vestits de les dones bolivianes. Segons ens van explicar, la pollera o faldilla i camisa típica, la porten com a rebeldia de la dona indígena cap a l'arístocràcia española, imitant la seva vestimenta, ja que abans no els hi estava permès.

En el mercat central ens vam haver de provisionar ja que ens van dir que el dimenge del referèndum no hi havia ni déu que treballés. I és cert, ni els cotxes han tret a passejar. Hem pogut disfrutar d'una ciutat més tranquila que mai.

Missió del llac del Puma i el Cuí

Després de quinze dies a la capital dels inkes, vam decidir anar a probar la beguda dels inkes, la chicha (blat fermentat), diuen que no agrada gens als turistes, i si, ho podem confirmar. Partida de Tottem la última nit al bar 7angelitos de Cuzco i despedida general.



Ens dirigíem cap a Puno, port pesquer del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món i la desena maravella natural a 3800 m d'altitud. Titikaka significa puma pedra, nosaltres encara estem buscant el sentit del nom però segons la gent de les illes flotants d'Uros, és per la forma que té el llac. Imagineu-vos la seva inmensitat, que hi ha punts des dels quals no veus la seva fi, sembla que hi puguin habitar monstres marins però només hi ha truites, que poden ser a l'all, llimona o mantega.




La visita a les seves illes, Amantani, Taquile i les Uros ens va deixar trasvalsats! Uros són illes flotants construides amb canyes del mateix llac on molts indígenes sobreviuen de la pesca. Amantaní és el paradís de la tranquilitat. No hi ha llum, ni gas, ni qualsevol cosa que s'assembli al món modern. Els seus habitants rebutgen tot allò que sigui artificial, enclavats en la naturalesa viuen i es desviuen per la terra. Cases fetes de fang, terres empedrats i sobretot gent molt amable, hospitalària, de parla pausada, l'únic que li faltava a la illa era oxigen que substituíem amb el flaire de la Muña (planta típica). No hi ha hostals per dormir i els seus habitants t'ofereixen menjar, llit i històries d'aquest indret. Les dos úniques muntanyes de la illa estan dedicades a la Pachamama i Pachatata (culte a la terra). Vam sopar a la llum de les espelmes i a les 8 al llit. El fet de no anar per agència et fa conèixer gent més interessant, a la barca vam fer amistats de Colòmbia, Brazil, EEUU, Cantàbria i Catalunya, potser algunes per llarg temps.




Un cop havent tornat a Puno vam fer un menú de 2 soles (o,50 e) i descans fins l'endemà per agafar forces per viatjar cap al seguent país, Bolívia.

Copacabana és el primer poble després de la frontera. El seu gran atractiu és el santuari de la Purificación. Però la gran afluència de turistes és perquè d'aquest poblet en surten els vaixells cap a la illa de l'estafa, també anomenada la Illa del Sol. Diuen que és on va néixer el primer Inka, Manco Kappac, i on la lluna i el sol van buscar refugi durant el gran diluvi. De tot això se n'aprofiten i en treuen un bon sou ja que t'intenten fer pagar a cada oportunitat dien-te cada cop que és a l'únic lloc on pagaràs, et sents com un bitllet amb potes enmig d'uns paratges paradisíacs. Vam pendre una Pilsen a la terrasseta de l'hostal i vam pendre un mate davant d'unes vistes indescriptibles.

L'endemà retorn cap a Copacabana i des d'allà unes tres horetes fins la capital de Bolívia, La Paz. La primera paraula que et vé al cap quan arribes en aquesta gran ciutat és Caos! no hi ha cap tipus d'ordre als carrers. Els cotxes, busos, micros, motos, es posen per on poden sense respectar senyals ni policíes. Casi tots els carrers estan plens de paradetes ambulants que ocupen les voreres i has de caminar esquivant cotxes i milers de persones. Urbanísticament també és una bogeria, cases colonials es barregen amb grans gratacels, carrers casi en ruines tocant d'avingudes comercials... Tot i la descripció anterior, és una gran experiència passar uns dies en una capital sudamericana, veure com conviu la pobresa davant de gran multinacionals, trobar paradetes de coses inimaginables, mercats negres, locals de tot tipus de menjars i música, artistes, artesans, carteristes, empresaris, indígenes... unes barreges amb molt d'encant.

Per tot arreu està replet de cartells i pintades de suport a Evo Morales, el primer president indígena de la Història, i el qual ha promolgut un referèndum el dia 25 per aprovar una nova constitució, molta gent del país (els rics) hi estan en contra... ja veurem què passarà.

Encara ens falten un parell de dies en aquesta ciutat i després continuarem el nostre trajecte cap al centre del país.

Per fi al Machu Picchu!!

Amb molta tristesa ens vam despedir dels amics de chile i ens vam encaminar en el nostre viatge cap a Perú. Un avió fins a Arica, un taxista frontera, i dos pateres amb rodes van ser les nostres vies de transport fins a Cuzco, amb unes quantes marejades pel camí incloses perquè ja us podeu imaginar com són les carreteres i busos de per aquí. Allà ens esperava la nostra gran amiga Sara, si pe chevere, ya ya. Vam arribar just el 24 per celebrar el naixement del nostre gran estimat fill de sa mare "jesusitu", juntament amb una colla de catalans que també estaven instalats a casa la Sara, va semblar casi que tornéssim a estar a la nostra terra.
Aquella nit va semblar Sant Joan, els coets sortien de totes les llars, rics i pobles celebraven aquesta festa colonial com si ignoressin l'origen d'aquesta festivitat imposada.
Cuzco, tot i estar molt enfocada al turisme, té un encant d'autenticitat, en comparació amb santiago s'ha conservat el patrimoni. L'arquitectura colonial i els indígenes omplen el casc antic de colors i vida, tot i que l'imperialisme nord americà queda reflectit en tots els establiments cusquenys, han sabut preservar la seva identitat. Mercats i més mercats a cada porta venent tot tipus d'artesania peruana.

Era un 25 de desembre que el nostre amic brasileny Richard ens va llevar per dir-nos que anriria a llegir una lectura de la missa de les 9h. Tot i la festa del dia anterior vam fer l'esforç de llevar-nos per anar a veure'l llegir a la catedral davant de centenars de peruans, molt divertit. Tot de jesusets decoraven les escales de la catedral ja que cada família porta el seu nen jesús perquè sigui venerat. I uns ballarins-saltinvanquis-indígenes-ambcaradespanyols adoraven el neng! Bon Nadal!

Tot seguit un munt d'animats balls populars peruans, van alegrar la diada mesclant tradicions indígenes amb la nostra coneguda celebració nadalenca.

Cuzco está a 3400 m d'altura. Després de superar uns primers dies de mal d'altura i de casi treure els pulmons per la boca pujant els empinats carrerons adoquinats de cuzco, vam decidir començar a visitar totes les ruines Inkes que envolten la ciutat: Q'enco, Pukapukara, Maras, Moray, Pisaq, Ollantaytambo, Saqsayguaman...Ah, i una cosa super important, les altures et provoquen gasos.Ejem...per on anàvem?

Moray va ser bruuuuutal! Vam anar a petar en un laboratori natural dels inkes. Escales circulars que estaven a mes temperatura a mesura que baixaves al cercle mes petit, tot per tenir controlat l'altura en què havien de ser plantats cada cultiu. I les salines de Maras, nascudes d'un riu salat natural, la sal de les quals alimenta a tota la població del Valle Sagrado.

Ah sí, el 27 va arribar el germà de la Marieta. Que no Joan, que va ser el 28! No t'enrecordes que tenien la panxa inflada com nens desnutrits? Amb ells ens vam posar les piles! Vam començar fent una ruta arqueológica amb caballs pansits. Semblavem la quadrilla d'en Sancho Panza- Tot i que els pobres animals esbufegaven pujant les epinades i rocoses muntanyes, ens van fer una gran ruta per les ruines que envolten Cuzco.

Cap d'any sense raïm i tots donant tombs a la plaça d'Armes, tradició? no ho sabem però diuen que dona bona sort per l'any nou per poder fer uns bons viatges.
La seguent visita era el Machu Picchu! En joanot, la Marieta, la Mireia, el Raül i la Sara van començar una ruta de tres dies per arribar-hi. Pluja, sol, sol, pluja, 5 hores per una carretera suicida amb boira i esllavissades, que et portava al primer poble envoltat de selva i zancudos. Despres de Santa Maria, va venir Santa Teresa, traspassant poblets perduts pel mig de muntanya selvàtica. Mare meva quines termes que tenia el poble de Santa Teresa! Xorros d'aigua calenta, cinc piscines i la selva a la vista amb cascada incluida.

L'endemà, de bon matí, vam començar la nostra marxa. Ens esperaven 6 hores de ruta, primer per terra aspre sota un sol abrasador que a més d'un li va deixar el clatell com un cul de mico, després vies de tren que s'endinsaven dins la selva. I entremig un suculent dinar de sopa de Quinua i Lomo Saltado, dos menjars típics, en un "garito" al costat de la via, que si treies massa el nas t'atropellava el tren. Per cert, si algú agafa canals coreans desde casa seva, que busqui documentals sobre perú, allá hi sortirem nosaltres! ens vam fer amics d'uns reporters freaks coreans que filmaven tota papallona que es movia.

Nit a Aguas Calientes i l'últim esforç per arribar a les ruines Inkes més conegudes. Realment no es pot descriure la força d'aquest indret ple de temples, governat per sacerdots, enginyers i astrònoms, ocupada només 100 anys i abandonada per defensar-se dels espanyols. És difícil d'assimilar com fa 500 anys aquella gent va ser capaç de moure pedres inmenses, les quals ara són casi impossibles d'aixecar. Waynapicchu era la segona i més dura ascenció per aconseguir la visió més espectacular d'aquelles valls que envoltaven la muntanya sagrada. D'és d'allà ens van explicar que encara queda per descobrir més de la meitat d'aquella maravella.

El tren de tornada ens va deixar tirats a mig camí, una esllavissada de pedres havia cobert la via i ens van dir que trigarien dos hores a arreglar-ho (5 hores peruanes). La solució va ser tornar a maxacar les durícies dels peus!
El dia 6 de gener en Joan Mateu Kich es va convertir en Joan mateu King... Sí, si, nens i nenes, el Joan es va converir en rei mac d'orient per un dia, en una associació que es diu Mantay. Aquesta ONG es dedica a acollir i donar un futur amb independencia, a adolescens que han sigut violades, aixi com per als seus fills. Les cares de la canalla quan rebien els regals no té preu. I la disfresa del Joan tampoc(Les fotos es poden adquirir a un modic preu de 100 soles, contacte: marieta)
i ja està...proxima estació... esperança, perque a la maria no li agafi la rabia, ja que no està vacunada.

Ja que hem deixat el bloc bastant abandonat durant unes setmanes per fi ens hem inspirat i ens hem posat una bona estona a escriure sobre les nostres experiències.

LES AVENTURES D’EN JOANOT I LA MARIETA

Anant a fer un tomb ens hem perdut per: Isla Negra, Reserva Nacional Altos del Lircay, Salto del Laja, Laguna del Laja, el Volcan Antuco, Temuco, Pucón, el Parque Natural Huerquehue i Puerto Saavedra.
Aquest és en resum la nostra ruta en aquests quinze dies sense descans. Però ara ve lo bo, les anècdotes.

PRIMERA PARADA: ISLA NEGRA

Carregats amb les motxilles vam anar a petar a tocar del Pacífic, estavem al costat d'aquest maravellós oceà per primer cop, compartint platja amb unes de les cases de Pablo Neruda. Allà ens esperaven, tots cremadets, uns quants amics. Vascos, valencians i canaris, amb ells vam compartir la posta de sol (que aquí es pon pel mar). Després d’acampar en una caleta solitària vam obrir un bon vinet a la llum de les espelmes.

SEGONA PARADA: TALCA I RESERVA NACIONAL ALTOS DEL LIRCAY

Des de Talca vam agafar un bus vell i destrossat, dos hores de camí sense esfaltar carregats de trastos i pols fins arribar a la casa d’en Jairox (un forestal de la Reserva Nacional Altos del Lircay fan de Heroes del Silencio) des d’allà vam fer un trekking de tres dies xiruquejant amb tres yankies (molt simpàtiques) que vam conèixer en el bus, l’Aubery es marinera, Emily monitora de Kayacs i la Gwen monitora de rafting. Dins la ruta vam arribar fins el “Enladrillado”, un cim ple de roques totalment planes, com un terra enrajolat, on els natius diuen que serveix de pista d’aterratge per a ovnis, amb unes vistes difícils d’apreciar en fotos. Tot i estar a les portes de l’estiu vam poder esquiar de cul per diferents plaques de neu abans d’arribar a la Laguna Alta, de la qual diuen que es desconeix la seva profunditat i origen. Allà vam descansar i gaudir de la màxima tranquilitat enmig dels Andes.
Allà vam deixar enrere les tres “gringues” i vam tornar cap a casa d’en Jairox a passar la nit amb unes butllofes de cavall als peus.

TERCERA PARADA: SALTO DEL LAJA

Complex turístic al costat d’una cascada patrocinada per Coca-Cola. Cap més comentari.

QUARTA PARADA: LAGUNA DEL LAJA I VOLCAN ANTUCO

Desolació i buidesa, solitud... Unes sensacions que contrastaven amb la bellesa que envoltava la Laguna del Laja, tonelades de pedra volcànica i petites flors liles feien imaginar que estaves trepitjant una mena de paisatge “lunar”, un paisatge molt desconegut i interessant per nosaltres. Quan ja ens pensàvem que moriríem deshidratats, uns formosos vellets ens van convidar a casa seva a fer una cerveseta i omplir la cantimplora tot parlant de Chile.
Passant una de les nits més estrellades de la nostra vida ens vam llevar ben de matí per començar l’ascens al Volcan Antuco, 1500 metres de desnivell afrontant una tertera inacavable de pedres volcàniques on t’hi podies deixar els genolls fàcilment. Al cim, satisfacció de bojos i unes vistes indescriptibles, el volcà encara fumeja.
Després vam saber que era un dels volcans més difícils de pujar i que al hivern del 2005 45 soldats hi havia perdut la vida...
Aquell vespre, en pilotes al riu, vam descobrir que la morenó que teníem ens marxava en forma de merda riu aball.

CINQUENA PARADA: TEMUCO

Típica ciutat chilena, contaminació de fum, cartells fets a mà, faltes ortogràfiques i molts mapuches venent artesania i verdures. Així com qui no vol la cosa ens vam fer amics d’un pallasso retirat del Balet Nacional Chileto, mentre un artesà l’hi implantava una mapuchita a la Marieta, (però això no serveix per re!), lo important i soprenent de tots aquests dies era un artesà que ens esperava uns metres de gespa més enllà, però això ho explicarem més endavant... (k cabrooon)

SISENA PARADA: PUCÓN I PARQUE NACIONAL HUERQUEHUE

Per fi tornàvem a sentir la suavitat dels llençols blancs i nets després d’una bona dutxa. Pucón és una preciosa ciutat envoltada de llacs i muntanyes, destacar el volcan Villarrica, el més actiu de Chile l’última erupció del qual va ser al 72. Pucón és una mica PortAventura ja que està molt enfocat de cara al turisme i és com un poble de postal.
Per no perdre la forma física vam empendre una ruta de 4 hores que vorejava uns llacs increïbles dins el parc natural de Huerquehue.
Amb les llagues endurides ens vam acomiadar de Pucón amb un bon PiscoSour (beguda típica de chile) i una suculenta parrillada.

SETENA PARADA: PUERTO SAAVEDRA

Us recordeu de l’artesà que hem comentat abans que ens esperava a la gespa de Temuco? Doncs ens va convidar a viure una de les experiències més increïbles i surreals de la nostra vida: participar en un “Novillatún”, un ritual mapuche que consisteix en demanar a la mare terra i al déu Wenumapu que els doni el que necessiten. Encara ara no som conscients del privilegi que vam tenir ja que hi ha gent que durant dècades ha intentat participar en un event així i no ho ha aconseguit.
Per començar vam anar a petar a casa de la Machi (la dona que coneix el llenguatge del món sobrenatural, en canal entre els mapuches i els cinc cels que hi ha sobre seu). Sopaipilla (pa típic chilè) i mate (beguda d’herbes) per sopar, i un llit ple de “chinches” per dormir, rodejats de gallines, porcs i gossos, no sense abans assajar la dansa ritual. Imagineu-vos: El Joanot i la Marieta amb dos branques d’un arbre especial anomenat Maki, sacsejant-los al compàs de les “trutruques”(una mena de trompeta) i el timbal de la Machi. Tot i que de seguida ens vam posar en el paper les ganes de riure no ens faltaven, erem com dos titelles manats per una dona de 80 anys, aquella Machi tenia una mirada furtiva que et despullava els pensaments, la seva serietat i fe en aquella dansa et feia endinsar-te en les sensacions que et produïen aquells sons i danses repetitives.
Entre somnis de mapuches, vam sentir la trutruca que ens despertava a les 5 del matí. Taules, cadires, olles, branques maki, sopaipilles i mate, tot a dalt d’una furgoneta suïcida que casi mata als músics de la Machi i al Joanot.
De cop ens trobàvem a dalt d’un turó al costat de l’immens pacífic tempestiu. Erem al chile del 1500 d.c. Dos espanyols envoltats de bous estirant carros plens de trastos, focs a terra bullint immenses teteres i olles plenes de carn. Àvies i joves guarnides amb ponchos negres i cintes de colors al cap, agafades per una corona de plata.
Un cop instal·lades les 12 famílies mapuches la Machi es disposava a començar la cerimònia davant una taula plena d’ofrenes a un “Rehue” (tòtems que simbolitzen els 7 nivells de la cosmovisió mapuche) sota la música dels instruments, i seguint el càntic de la Machi ja ens podeu veure allà sacsejant unes branques durant hores, hores i hores. I no estàvem pas quiets , no.
Tot seguia el seu ordre, primer dansàvem donant voltes al primer tòtem on hi havia lligada una vaca. Després marxàvem en processor cap a un altre tòtem per donar tombs seguits per genets i dos homes amb banderes. El ritual anava pujant d’intensitat igual que el temporal que s’aproximava. El moment culminant va ser quan vam arribar al tercer tòtem, situat en una petita font. Allà la Machi va llançar totes les ofrens a un petit canal ple de fang, d’allà va treure aigua tèrbola que sucada amb les branques va anar esquitxant la gent mentre parlava el mapudunfun. I de cop aquelles gotes grogues es van confondre amb un ruixat intens que a provocar l’eufòria de tots els que estaven allà presents. Feia un més que no plovia i realment les seves pregàries van semblar fer-se realitat.
Després el gran banquet sota la pluja intensa.
Una experiència que poques paraules poden expresar.

PRÒXIMA ESTACIÓ: PERÚ

ja soc a Santiago

Bones a tots i a totes. Ja fa una semaneta que estic a Santiago de Chile i he pensat que ja era hora d'escriure una mica... Encara no sóc conscient que ja porto casi una setmaneta aquí, m'està passant el temps volant. Santiago és una ciutat de contrastos, durant la dictadura de Pinochet la diferència entre classes es va accentuar moltíssim i actualment encara pel carrer es creuen persones amb tratge i gent venent fruita amb carros i cavall. La ciutat és una mica grisa, hi ha molta contaminació i cap tipus de plà urbanístic, es barregen edificis antics entre rascacels inmensos, tot i això hi ha barris preciosos plens d'art i música, restaurants i bars... aquesta gent tenen moltíssima vida social.

De moment no he fet gaires fotos ja que he fet bastanta vida de ciutat he anat a veure algun museu i m'estic situant, us en penjo un parell, en la primera surto davant el palau de La Moneda, que és el govern de chile. I un parell de fotos de festes on hem anat, aquí si vols cada dia pots anar de "carrete" que és com ells li diuen a les festes, els caps de setmana sempre fan escalivades que en diuen "asados", ahir mateix vam anar a un asado d'aquests on hi havia estudiants de molts llocs com: bascos, canaris, francesos, catalans, bolivians, peruans, d'estats units, i chilenos per suposat, tothom molt agradable i obert amb moltes ganes de conèixer i fer amistat amb tothom.

La setmana que vé anirem a fer un treking d'una setmaneta pel sur de Chile, d'aquí si que espero que surtin fotos brutals, no em feu dir el nom del lloc perquè ara mateix no en tinc ni idea, però ja us ho explicaré. fins aviat

prova

estic fent proves de com funciona això del blog, d'aquí res ja marxo.... quina por!