Chao Paz

Abans de despedir-nos de La Paz per fi vam veure de ben aprop el cóndor, el puma i l'amaru, els tres animals sagrats dels Inkes, això si, engarjolats dins unes injustes reixes d'un zoo mal organitzat. També vam poder visitar el " valle de la luna", una vall insòlita, plena d'estalagmites de sorra grisosa. En els seus laberints ens vam perdre més d'una hora, només ens faltava l'escafandra!

Si alguna vegada us heu imaginat un mercat sense fi, aquest es troba els diumenges a la ciutat d'el Alto, s'hi poden trobar paradetes de coses inpensables, des de tatuatges a claus de diferents formes i tamanys.

Estressats del caos de La Paz, decidim encaminar-nos cap a la tercera ciutat més poblada de Bolívia, Cochabamba. No sé si us ho vam dir però des de Copacabana ens acompanyàven la Carmen, la Tamara i la Lurdes. La primera una valenciana coneguda a Chile i dues catalanes conegudes a Cuzco.

Amb elles vam descobrir una bonica ciutat colonial a tocar de la "ceja de selva" boliviana, a part de perdrens pels carrers de la ciutat intentant trobar una tenda de campanya a bon preu, al vespre vam anar a fer malavars al palau d'un dels deu homes més rics del món a principis de segle. Un tal Patiño que va arribar a posseïr un 60% de les mines d'estany del món. Voleu veure la pasta que tenia? mobles, cuadres, arquitectura... tot importat d'Europa.

Ep! que passa el dia 20? que en Joanot es fa més vellot! pels 26 anys ens vam atipar com berros menjant un "Pinche Macho", plat típic bolivià per inflar el colesterol.

L'endemà la motxilla a l'esquena altra vegada per endinsar-nos a la selva boliviana. Villa Tunari era el nostre proper destí, un poblet de carrers sense asfaltar, sostres d'uralita i gent moooolt tranquila. Vam passar la nit en un allotjament plè de gallines i insectes de tota mena que quan ens posàvem el repelent els sentíem riure. Ah, i una gegantina papallona negra que va estar amb nosaltres cantant-nos les nanes. De bon matí ens vam adentrar dins la selva, el "Parque Machia" va ser una de les grans experiències d'aquest viatge. Era un parc encarregat de rehabilitar animals silvestres que han estat maltractats per circs o particulars. La majoria dels que hi treballen són voluntaris de diferents nacionalitats. El seu treball consisteix en rebre aquests animals malmesos, per curar-los física i psicològicament. Així com estudiar la seva adaptació al medi natural per deixar-los lliures. El primer encontre va ser amb els nostres germans micos, que després d'intentar robar-nos tot el que teníem a les butxaques vam estar una bona estona jugant amb ells. Casi que ens presentem tots per voluntaris.

La visita va contiunar veient lloros i salts d'aigua. D'ossos només en vam veure un passejant pel bosc amb un voluntari, i els pumes encara els estem buscant...

La mateixa tarda ens vam despedir de les nostres companyes de viatge perquè cadascú seguia un camí diferent, a nosaltres ens esperava Sucre, capital històrica de Bolívia. Després de 15 hores de bus trepitjàvem la ciutat més vella i bella del País, la que va ser la primera capital de l'imperi español a Amèrica. D'estil totalment colonial, la ciutat es vesteix totalment de blanc i de grans balconades barroques. Carrers empedrats i patis interiors tal i com els van construïr els invasors, així com 18 esglésies que asseguren la religió catòlica.

El 24 de gener, la vigília del referèndum constitucional promogut per Evo Morales, vam visitar la casa de la llibertat, lloc on es va declarar la independència de Bolívia i on Simón de Bolívar va firmar la primera constitució i li va posar nom al país. Abans de convertir-se en el congrés va ser una de les universitats més importants del regne español, portada per jesuites. Entre cuadres, espases, banderes i medalles, vam descobrir l'origen dels vestits de les dones bolivianes. Segons ens van explicar, la pollera o faldilla i camisa típica, la porten com a rebeldia de la dona indígena cap a l'arístocràcia española, imitant la seva vestimenta, ja que abans no els hi estava permès.

En el mercat central ens vam haver de provisionar ja que ens van dir que el dimenge del referèndum no hi havia ni déu que treballés. I és cert, ni els cotxes han tret a passejar. Hem pogut disfrutar d'una ciutat més tranquila que mai.