La ruta del Salar

Després de varis dies de ciutat i conciència social ens vam encaminar cap a un dels paratges naturals més increíbles del país i possiblement del món. Vam agafar un bus durant 6 hores per un camí sense esfaltar per arribar a Uyuni, el primer que ens va rebre va ser la porqueria ja que la consciència ambiental boliviana encara ha d’arribar. Uyuni és un poble que ha crescut amb i per el turisme, i com la majoria de “guiris” que hi havia vam agafar un tour de 3 dies que ens portava per diferents reserves naturals de la zona que anaven canviant de colors i textures mentre travessaves deserts i muntanyes.
La ruta que vam seguir va ser una mica estressant ja que en pocs dies vam veure moltíssimes coses, us fem un petit llistat perquè us en feu una idea: 1r dia; Cementiri de trens, Colchani, Salar d’Uyuni, Isla del Pescado, Hotel de sal, vista del volcà Tunupa, Colcha k, San Juan. 2n dia; vista del volcà Ollague, laguna Cañapa, laguna Hedihonda, laguna Honda, laguna Chiankota, desierto Siloli, Arbol de piedra, laguna Colorada. 3r dia; geisers Sol de Mañana, termes, volcan Licancabur, laguna Verde, laguna Blanca, VillaMar, Valle de rocas, desert de Dalí, San Cristobal.
Sabem que a vegades les imatges valen més que mil paraules i en el cas de paissatges més que cap altra cosa, així doncs hem decidit mostrar-vos alguns d’aquests paratges a través de les fotos.
Cementiri de trens: 80 anys abandonats, un monument a la història.

Salar d’Uyuni: El més gran del planeta amb 12.000 km2 i a casi 4000 m d’altura. El reflex del sol t’encega i et fa imaginar illes on no n’hi ha. En l’horitzó només es perfila els caps dels volcans. Encara ara es treballa al salar. Els homes encaputxats per les condicions climàtiques van amb bicicleta i la pala a carregar els camions de sal.

Isla del Pescado: Al mig del salar hi trobes una illa com si fós al mig d’un gran llac congelat. Cactus milenaris omplen d’espines aquesta illa solitària.

San Juan i l’hotel de Sal: Centenars de Llames rodejaven el poble on vam dormir la primera nit. Dins un hotel fet tot de sal van gaudir d’un silenci sepulcral.

Lagunas: vam visitar un seguit de llacunes, plenes de flamencs i ànecs. Vam dinar a prop de la laguna més podorosa de totes, la laguna Hedihonda. Diuen que allà no hi plou mai i les llacunes s’alimenten d’aigües subterrànies.

Arbol de piedra: Roca al mig del desert en forma d’arbre, el qual encara no sabem perquè és tan famós, però tothom el va a visitar.

Laguna Colorada: Un dels llocs més espectaculars que vam visitar. Remolins d’arena blanca empolsinaven les aigües roges on s’alimentaven els flamencs. N’hi ha uns que es diuen Chururu, uns altres Tokoko i els altres Sututu. El primer es distingia per les potes grogues; l’altre té les plomes, els dits i els membres rojos; i el tercer les potes roges. Actualment hi està havent votacions perquè aquest indret entri dins les 8 maravelles mundials.

La tarda del segon dia, teníem més ganes de laguna colorada i amb el cansament que suposa caminar a 4300 m d’altura vam empendre una ruta alternativa de bojos. Contra un vent fortíssim ens vam posar a caminar pel mig del desert direcció la llacuna. L’agonia de veure el destí sense poder-hi arribar és inexplicable. Per compensar l'esforç aquella nit els fills de la casa on dormíem es van dedicar a fer trenes al Joan, i després la Maria els hi va ensenyar a fer trenes al cap i pulseres.


Geisers Sol de Mañana: A les 5 de la matinada, a 4800 m i no sabem quants graus sota zero vam poder observar els vapors de la terra.

Laguna Verde i Volcà Licancabur: Des de la llacuna vam tornar a estar a prop del nostre país d’inici, Xile. El volcà ens feia de frontera.

Desert de Dalí: Observant aquell desert ens vam sentir una mica més a prop de casa. Entremig d’unes roques surreals només hi faltava un rellotge i uns elefants de potes llargues.

Nota: Si algú va al Salar d’Uyuni, mai contracteu l’agència Sumaj Jallphaltda, que són uns mentiders, estafadors i no saben assumir els seus errors. I si us diuen que anireu a fer el tour amb el guia Bryan encara menys.

Portem dos hores escribint i d’aquí una estona surt el tren cap al nostre següent destí, Argentina.

La ciutat de la Plata

La ciutat més alta del món. Patrimoni cultural i natural de la humanitat. La ciutat més rica, gran i important del planeta en l’època colonial, més inclús que Londres i París. Amb 240000 habitants i 28 esglésies. Era el centre de producció del innegable poder econòmic espanyol. Els historiadors i cronistas consideraven el Cerro Rico com a “Cerro Madre de América”. Que què és el cerro rico? és la muntanya que contenia més plata del món. I el nom d’aquesta ciutat tan important que descansa als seus peus és Potosí. Imagineu-vos si va tenir renom que 4 ciutats i poblacions brazileres, 8 colombianes, 1 espayola, 2 d’EEUU, 2 de Nicaragua, 2 d’Argentina i 5 a Mèxic tenen el mateix nom.

Potosí va néixer a la colònia al 1545, ciutat més plena d’història que de llegenda. Passejar pels seus carrers estrets del casc antic que encara semblen marcar el recorregut inequívoc cap al “Sumaj Orcko” (Cerro Rico) a 4890 m, fa sentir lo místic i màgic del temps passat. Una de les moltes llegendes que s’expliquen sobre el cerro és la del soberà de l’imperi Inka “Huayna Capac”. Quan aquest va saber de la riquesa que contenia la muntanya va manar explotar-la. Es diu, que en el moment just d’iniciar l’extracció van sentir una veu estrepitosa: “ama orckoychejcho colqueta cay orkomanta, chaycka uycunapataj” (no treguin la plata d’aquesta muntaya perquè és pels qui vindran), i els qui van arribar van ser els espanyols quan es van assaventar a través d’un indígena peruà de la seva riquesa. Fins avui el “cerro” ha sigut explotat ininterrumpudament durant casi 500 anys. Durant els 200 anys d’explotació espanyola van morir 8 milions de bolivians, casi com tota la població actual del país. Diuen que amb la plata que van extreure es podria haver contruït un pont de plata des de Potosí fins a Madrid i un pont d’ossos de tornada.

Potosí amb els anys ha deixat de ser important des de que les mines no treuen plata sino estany. Però a nivell polític, Potosí seguéix marcant el camí, com el seu nom indica PotoSí estava pel sí de la nova constitució d’Evo Morales. I és que el departament de Potosí representa el principal suport del Moviment Al Socialisme (MAS), i que aporta un percentatge major al d’altres regions del país en benefici del projecte que lidera Evo, fins al tancament del recompte oficial va arribar el 78 % del recolzament. Altes departaments com La Paz i Cochabamba també han superat el 70 %. Mentre que Santa Cruz o Sucre, on es concentra la classe alta de boívia ha guanyat el No. A nivell estatal s’ha aprovat el referèndum amb un 62%. Però com deia un radiofonista: “Potser els nostres nets la veuran aplicada”. Esperem que s’equivoqui i que es dugui a terme el més aviat possible perquè els més desfavorits puguis prosperar.

Una de les visites obligades a Potosí és la casa de la moneda, on es fabricaven monedes de plata per tot l'imperi espanyol. Com a curiositat, en l'actualitat les monedes bolivianes es fabriquen a España. És l'únic lloc on encara s'hi conserven les màquines que laminaven la plata i estampaven el segell del regne.

Per arribar a entendre tanta teoria, vam decidir posar-nos el casc i el vestit impermeable. Amb uns catxondos argentins i portuguesos, i una guia revolucionària ens va angolir la mina. 5 hores d’aprenentatge ininterromput amb la Helen, potosina de naixement i lluitadora incansable pels drets dels miners. Entre els seus somnis existeix un projecte d’educació pels joves miners fent-se valer del turisme. El seu objectiu es treure’ls de les mines perquè les condicions laborals segueixen sent igual que fa 500 anys. Propietaris estrangers i indígenes explotats.
El “Cerro Rico” és com un formatge foradat. Es desconeix el nombre de mines que hi ha, però si se sap que el cerro és 300 metres més baix que abans de ser explotat.
El primer pas dins la mina és enfangarte els peus i les mans, i acostumar-te a la forta olor dels minerals. De tant en tant algun cop de cap als tubs que transporten l’aire comprimit de l’exterior cap a les profunditats de la mina. Sempre enfocant bé el terra per no caure en els forats imprevistos. Abans de sentir les primeres sensacions claustrofóbiques ens va rebre el “Tio”, un ésser de cartró semblant al diable. Imposat pels espanyols dins les mines per atemorir als bolivians. Però amb els anys els miners l’han considerat com el seu amic i company de feina. L’adoren amb alcohol de 96 graus, cigarrets i coca que la compren el mercat dels miners. Així del “Tio” es pren totes aquestes ofrenes els miners també les necessiten per aguantar les dures condicions i horaris labroals. Més de 300 fulles de coca dins la boca que a més de treure la set, la fam, el dolor, el fred i la calor, els ajuda a saber quantes hores porten treballant ja que cada 3 hores han de canviar les fulles perquè deixen de tenir sabor. La mina és l’eterna nit. Encara que des de la independència les mines són portades per cooperatives, la realitat és que els miners treballen en solitari, sense mesures de seguretat. Els seus guanys són el resultat de la venta dels minerals obtinguts. És increïble com un miner amb una bola gegant de coca a la boca treballa amb escarpa i martell durant una hora simplement per colocar la dinamita (legal només a Potosí), i seguir escavant hores i hores després de l’explosió.

Chao Paz

Abans de despedir-nos de La Paz per fi vam veure de ben aprop el cóndor, el puma i l'amaru, els tres animals sagrats dels Inkes, això si, engarjolats dins unes injustes reixes d'un zoo mal organitzat. També vam poder visitar el " valle de la luna", una vall insòlita, plena d'estalagmites de sorra grisosa. En els seus laberints ens vam perdre més d'una hora, només ens faltava l'escafandra!

Si alguna vegada us heu imaginat un mercat sense fi, aquest es troba els diumenges a la ciutat d'el Alto, s'hi poden trobar paradetes de coses inpensables, des de tatuatges a claus de diferents formes i tamanys.

Estressats del caos de La Paz, decidim encaminar-nos cap a la tercera ciutat més poblada de Bolívia, Cochabamba. No sé si us ho vam dir però des de Copacabana ens acompanyàven la Carmen, la Tamara i la Lurdes. La primera una valenciana coneguda a Chile i dues catalanes conegudes a Cuzco.

Amb elles vam descobrir una bonica ciutat colonial a tocar de la "ceja de selva" boliviana, a part de perdrens pels carrers de la ciutat intentant trobar una tenda de campanya a bon preu, al vespre vam anar a fer malavars al palau d'un dels deu homes més rics del món a principis de segle. Un tal Patiño que va arribar a posseïr un 60% de les mines d'estany del món. Voleu veure la pasta que tenia? mobles, cuadres, arquitectura... tot importat d'Europa.

Ep! que passa el dia 20? que en Joanot es fa més vellot! pels 26 anys ens vam atipar com berros menjant un "Pinche Macho", plat típic bolivià per inflar el colesterol.

L'endemà la motxilla a l'esquena altra vegada per endinsar-nos a la selva boliviana. Villa Tunari era el nostre proper destí, un poblet de carrers sense asfaltar, sostres d'uralita i gent moooolt tranquila. Vam passar la nit en un allotjament plè de gallines i insectes de tota mena que quan ens posàvem el repelent els sentíem riure. Ah, i una gegantina papallona negra que va estar amb nosaltres cantant-nos les nanes. De bon matí ens vam adentrar dins la selva, el "Parque Machia" va ser una de les grans experiències d'aquest viatge. Era un parc encarregat de rehabilitar animals silvestres que han estat maltractats per circs o particulars. La majoria dels que hi treballen són voluntaris de diferents nacionalitats. El seu treball consisteix en rebre aquests animals malmesos, per curar-los física i psicològicament. Així com estudiar la seva adaptació al medi natural per deixar-los lliures. El primer encontre va ser amb els nostres germans micos, que després d'intentar robar-nos tot el que teníem a les butxaques vam estar una bona estona jugant amb ells. Casi que ens presentem tots per voluntaris.

La visita va contiunar veient lloros i salts d'aigua. D'ossos només en vam veure un passejant pel bosc amb un voluntari, i els pumes encara els estem buscant...

La mateixa tarda ens vam despedir de les nostres companyes de viatge perquè cadascú seguia un camí diferent, a nosaltres ens esperava Sucre, capital històrica de Bolívia. Després de 15 hores de bus trepitjàvem la ciutat més vella i bella del País, la que va ser la primera capital de l'imperi español a Amèrica. D'estil totalment colonial, la ciutat es vesteix totalment de blanc i de grans balconades barroques. Carrers empedrats i patis interiors tal i com els van construïr els invasors, així com 18 esglésies que asseguren la religió catòlica.

El 24 de gener, la vigília del referèndum constitucional promogut per Evo Morales, vam visitar la casa de la llibertat, lloc on es va declarar la independència de Bolívia i on Simón de Bolívar va firmar la primera constitució i li va posar nom al país. Abans de convertir-se en el congrés va ser una de les universitats més importants del regne español, portada per jesuites. Entre cuadres, espases, banderes i medalles, vam descobrir l'origen dels vestits de les dones bolivianes. Segons ens van explicar, la pollera o faldilla i camisa típica, la porten com a rebeldia de la dona indígena cap a l'arístocràcia española, imitant la seva vestimenta, ja que abans no els hi estava permès.

En el mercat central ens vam haver de provisionar ja que ens van dir que el dimenge del referèndum no hi havia ni déu que treballés. I és cert, ni els cotxes han tret a passejar. Hem pogut disfrutar d'una ciutat més tranquila que mai.

Missió del llac del Puma i el Cuí

Després de quinze dies a la capital dels inkes, vam decidir anar a probar la beguda dels inkes, la chicha (blat fermentat), diuen que no agrada gens als turistes, i si, ho podem confirmar. Partida de Tottem la última nit al bar 7angelitos de Cuzco i despedida general.



Ens dirigíem cap a Puno, port pesquer del llac Titikaka, el llac navegable més gran del món i la desena maravella natural a 3800 m d'altitud. Titikaka significa puma pedra, nosaltres encara estem buscant el sentit del nom però segons la gent de les illes flotants d'Uros, és per la forma que té el llac. Imagineu-vos la seva inmensitat, que hi ha punts des dels quals no veus la seva fi, sembla que hi puguin habitar monstres marins però només hi ha truites, que poden ser a l'all, llimona o mantega.




La visita a les seves illes, Amantani, Taquile i les Uros ens va deixar trasvalsats! Uros són illes flotants construides amb canyes del mateix llac on molts indígenes sobreviuen de la pesca. Amantaní és el paradís de la tranquilitat. No hi ha llum, ni gas, ni qualsevol cosa que s'assembli al món modern. Els seus habitants rebutgen tot allò que sigui artificial, enclavats en la naturalesa viuen i es desviuen per la terra. Cases fetes de fang, terres empedrats i sobretot gent molt amable, hospitalària, de parla pausada, l'únic que li faltava a la illa era oxigen que substituíem amb el flaire de la Muña (planta típica). No hi ha hostals per dormir i els seus habitants t'ofereixen menjar, llit i històries d'aquest indret. Les dos úniques muntanyes de la illa estan dedicades a la Pachamama i Pachatata (culte a la terra). Vam sopar a la llum de les espelmes i a les 8 al llit. El fet de no anar per agència et fa conèixer gent més interessant, a la barca vam fer amistats de Colòmbia, Brazil, EEUU, Cantàbria i Catalunya, potser algunes per llarg temps.




Un cop havent tornat a Puno vam fer un menú de 2 soles (o,50 e) i descans fins l'endemà per agafar forces per viatjar cap al seguent país, Bolívia.

Copacabana és el primer poble després de la frontera. El seu gran atractiu és el santuari de la Purificación. Però la gran afluència de turistes és perquè d'aquest poblet en surten els vaixells cap a la illa de l'estafa, també anomenada la Illa del Sol. Diuen que és on va néixer el primer Inka, Manco Kappac, i on la lluna i el sol van buscar refugi durant el gran diluvi. De tot això se n'aprofiten i en treuen un bon sou ja que t'intenten fer pagar a cada oportunitat dien-te cada cop que és a l'únic lloc on pagaràs, et sents com un bitllet amb potes enmig d'uns paratges paradisíacs. Vam pendre una Pilsen a la terrasseta de l'hostal i vam pendre un mate davant d'unes vistes indescriptibles.

L'endemà retorn cap a Copacabana i des d'allà unes tres horetes fins la capital de Bolívia, La Paz. La primera paraula que et vé al cap quan arribes en aquesta gran ciutat és Caos! no hi ha cap tipus d'ordre als carrers. Els cotxes, busos, micros, motos, es posen per on poden sense respectar senyals ni policíes. Casi tots els carrers estan plens de paradetes ambulants que ocupen les voreres i has de caminar esquivant cotxes i milers de persones. Urbanísticament també és una bogeria, cases colonials es barregen amb grans gratacels, carrers casi en ruines tocant d'avingudes comercials... Tot i la descripció anterior, és una gran experiència passar uns dies en una capital sudamericana, veure com conviu la pobresa davant de gran multinacionals, trobar paradetes de coses inimaginables, mercats negres, locals de tot tipus de menjars i música, artistes, artesans, carteristes, empresaris, indígenes... unes barreges amb molt d'encant.

Per tot arreu està replet de cartells i pintades de suport a Evo Morales, el primer president indígena de la Història, i el qual ha promolgut un referèndum el dia 25 per aprovar una nova constitució, molta gent del país (els rics) hi estan en contra... ja veurem què passarà.

Encara ens falten un parell de dies en aquesta ciutat i després continuarem el nostre trajecte cap al centre del país.

Per fi al Machu Picchu!!

Amb molta tristesa ens vam despedir dels amics de chile i ens vam encaminar en el nostre viatge cap a Perú. Un avió fins a Arica, un taxista frontera, i dos pateres amb rodes van ser les nostres vies de transport fins a Cuzco, amb unes quantes marejades pel camí incloses perquè ja us podeu imaginar com són les carreteres i busos de per aquí. Allà ens esperava la nostra gran amiga Sara, si pe chevere, ya ya. Vam arribar just el 24 per celebrar el naixement del nostre gran estimat fill de sa mare "jesusitu", juntament amb una colla de catalans que també estaven instalats a casa la Sara, va semblar casi que tornéssim a estar a la nostra terra.
Aquella nit va semblar Sant Joan, els coets sortien de totes les llars, rics i pobles celebraven aquesta festa colonial com si ignoressin l'origen d'aquesta festivitat imposada.
Cuzco, tot i estar molt enfocada al turisme, té un encant d'autenticitat, en comparació amb santiago s'ha conservat el patrimoni. L'arquitectura colonial i els indígenes omplen el casc antic de colors i vida, tot i que l'imperialisme nord americà queda reflectit en tots els establiments cusquenys, han sabut preservar la seva identitat. Mercats i més mercats a cada porta venent tot tipus d'artesania peruana.

Era un 25 de desembre que el nostre amic brasileny Richard ens va llevar per dir-nos que anriria a llegir una lectura de la missa de les 9h. Tot i la festa del dia anterior vam fer l'esforç de llevar-nos per anar a veure'l llegir a la catedral davant de centenars de peruans, molt divertit. Tot de jesusets decoraven les escales de la catedral ja que cada família porta el seu nen jesús perquè sigui venerat. I uns ballarins-saltinvanquis-indígenes-ambcaradespanyols adoraven el neng! Bon Nadal!

Tot seguit un munt d'animats balls populars peruans, van alegrar la diada mesclant tradicions indígenes amb la nostra coneguda celebració nadalenca.

Cuzco está a 3400 m d'altura. Després de superar uns primers dies de mal d'altura i de casi treure els pulmons per la boca pujant els empinats carrerons adoquinats de cuzco, vam decidir començar a visitar totes les ruines Inkes que envolten la ciutat: Q'enco, Pukapukara, Maras, Moray, Pisaq, Ollantaytambo, Saqsayguaman...Ah, i una cosa super important, les altures et provoquen gasos.Ejem...per on anàvem?

Moray va ser bruuuuutal! Vam anar a petar en un laboratori natural dels inkes. Escales circulars que estaven a mes temperatura a mesura que baixaves al cercle mes petit, tot per tenir controlat l'altura en què havien de ser plantats cada cultiu. I les salines de Maras, nascudes d'un riu salat natural, la sal de les quals alimenta a tota la població del Valle Sagrado.

Ah sí, el 27 va arribar el germà de la Marieta. Que no Joan, que va ser el 28! No t'enrecordes que tenien la panxa inflada com nens desnutrits? Amb ells ens vam posar les piles! Vam començar fent una ruta arqueológica amb caballs pansits. Semblavem la quadrilla d'en Sancho Panza- Tot i que els pobres animals esbufegaven pujant les epinades i rocoses muntanyes, ens van fer una gran ruta per les ruines que envolten Cuzco.

Cap d'any sense raïm i tots donant tombs a la plaça d'Armes, tradició? no ho sabem però diuen que dona bona sort per l'any nou per poder fer uns bons viatges.
La seguent visita era el Machu Picchu! En joanot, la Marieta, la Mireia, el Raül i la Sara van començar una ruta de tres dies per arribar-hi. Pluja, sol, sol, pluja, 5 hores per una carretera suicida amb boira i esllavissades, que et portava al primer poble envoltat de selva i zancudos. Despres de Santa Maria, va venir Santa Teresa, traspassant poblets perduts pel mig de muntanya selvàtica. Mare meva quines termes que tenia el poble de Santa Teresa! Xorros d'aigua calenta, cinc piscines i la selva a la vista amb cascada incluida.

L'endemà, de bon matí, vam començar la nostra marxa. Ens esperaven 6 hores de ruta, primer per terra aspre sota un sol abrasador que a més d'un li va deixar el clatell com un cul de mico, després vies de tren que s'endinsaven dins la selva. I entremig un suculent dinar de sopa de Quinua i Lomo Saltado, dos menjars típics, en un "garito" al costat de la via, que si treies massa el nas t'atropellava el tren. Per cert, si algú agafa canals coreans desde casa seva, que busqui documentals sobre perú, allá hi sortirem nosaltres! ens vam fer amics d'uns reporters freaks coreans que filmaven tota papallona que es movia.

Nit a Aguas Calientes i l'últim esforç per arribar a les ruines Inkes més conegudes. Realment no es pot descriure la força d'aquest indret ple de temples, governat per sacerdots, enginyers i astrònoms, ocupada només 100 anys i abandonada per defensar-se dels espanyols. És difícil d'assimilar com fa 500 anys aquella gent va ser capaç de moure pedres inmenses, les quals ara són casi impossibles d'aixecar. Waynapicchu era la segona i més dura ascenció per aconseguir la visió més espectacular d'aquelles valls que envoltaven la muntanya sagrada. D'és d'allà ens van explicar que encara queda per descobrir més de la meitat d'aquella maravella.

El tren de tornada ens va deixar tirats a mig camí, una esllavissada de pedres havia cobert la via i ens van dir que trigarien dos hores a arreglar-ho (5 hores peruanes). La solució va ser tornar a maxacar les durícies dels peus!
El dia 6 de gener en Joan Mateu Kich es va convertir en Joan mateu King... Sí, si, nens i nenes, el Joan es va converir en rei mac d'orient per un dia, en una associació que es diu Mantay. Aquesta ONG es dedica a acollir i donar un futur amb independencia, a adolescens que han sigut violades, aixi com per als seus fills. Les cares de la canalla quan rebien els regals no té preu. I la disfresa del Joan tampoc(Les fotos es poden adquirir a un modic preu de 100 soles, contacte: marieta)
i ja està...proxima estació... esperança, perque a la maria no li agafi la rabia, ja que no està vacunada.